En temps de globalització

La globalització és la fossa comuna de tots els sabers, coneixements, de totes les arts que no se sotmeten als cànons que ella imposa. Cada dia es mor, per al món, alguna cosa nostra esdevinguda prescindible per als creadors del mercat induït. Hi ha infinitat de pobles en el món que no podran posar la seva memòria a recer, pobles als quals aquest moment fatídic els ha arribat en una etapa de la seva història en què no els és donat de bastir defenses contra la cancerígena banalitat prescriptiva d'allò que ha de ser igual per a tothom. Cada dia són engolits per l'oblit xarxes enteres de coneixements, eines dels pobles per fer front el pas del temps, o simples ormeigs casolans, per no parlar de paraules, de llengües, de sons, fins de colors. Nosaltres tenim la sort de poder aixoplugar algunes coses, si més no per transmetre-les a una altra generació. Però no res se'ns dóna perquè sí, només ens serà útil allò que hàgim conquistat amb el treball, la fe, la perseverança de tots. En l'apoteosi de la globalització, un museu ha de néixer assumint el compromís d'aportar l'art vernacle als cabals de l'art universal. Sembla una perogrullada, però alguns museus de nova planta es distingeixen per castigar al silenci l'art creat en el seu entorn, que seria allò que els donaria personalitat i forçaria el diàleg entre aquest entorn i els corrents més globals. Així és com allò global es desprèn de connotacions corrosives o fins i tot canibalesques. A Mallorca no havíem tingut mai un museu amb capacitat d'absorbir i servar per a la història les fites que caracteritzen cada època al nostre país i confrontar-les amb les produccions dels grans centres internacionals de l'art. I són aquests museus els que poden garantir la dignitat d'un art arrelat al país, nodrit alhora pels grans arguments de tota la humanitat. Amb els tsunamis de la globalització, l'art que té l'hàbitat en cultures minoritàries és sempre en perill de dissolució. És menester, per exorcitzar aquest perill, que els pobles disposin d'uns espais en què les obres dels seus artistes puguin mirar-se cara a cara amb els altres arts locals -si no són locals, no són d'enlloc. Així, aquests espais esdevenen l'àmbit en el qual podem reconèixer-nos i situar-nos en el món, constitueixen una reivindicació del lloc que hi podem ocupar.