El ritual de la presa de la terra

Inserida en la cultura de la mediterrània occidental -o sigui en la nostra àrea lingüística-, la festivitat de sant Antoni és, al capdavall, una celebració de moros i cristians, pura i simple, com n'hi ha tantes i tantes en una munió d'indrets del nostre gran rodal geogràfic. Més exactament, la festa és la lluita dels segons contra la resistència dels primers. És una forma de dialèctica lúdica i escenografiada de la «presa de la terra» que tan rica tradició té en el teatre popular medieval català. És una mena de representació que evoca episodis històrics que, bé sigui en edats remotes o bé en altres de més modernes, tingueren el mateix fi: fer fora la religió musulmana -l'heretgia-, per tal de substituir-la per l'«únic» credo vertader al costat del qual s'hi troba el Déu de la cristiandat -el nostre monoteisme, que fou, durant segles i segles, tan excloent! Adés han estat episodis d'invasió i repoblament, com el cas de Menorca, adés ho han estat de resistència, com en molts llocs de l'àrea valenciana.

Supòs que la modalitat lúdica dels moros i cristians neix de la llavor bèl·lica de l'expansió dels regnes cristians situats sobre el balcó del Mare Nostrum, potser en una mena d'evocació atàvica i ancestral d'aquesta mateixa bel·licositat. Són expressions festives de velles conquestes: invasió, expulsió i domini. Després, amb els anys, en el curs dels segles XIII, XIV i XV, esdevenen ritualitzacions d'episodis de resistència. A Vilajoiosa, Alacant, la festa de Santa Marta el 29 de juliol recrea plàsticament el fre dels cristians contra l'intent de desembarcament piratesc. Al llarg de tota l'Edat Mitjana i durant la primera meitat de l'Edat Moderna, el nostre rodal marítim occidental era un cau de perills barbarescs ben evidents: furts, ràtzies, assalts, pillatges, cops de mà. És a dir, les mil formes marcials que pot arribar a assolir el que, per abreujar, en diem l'atàvic «perill moro». En el cas menorquí, la festa de moros i cristians pren la modalitat d'una processó. Passejam el sant de Viana i donam tres tocs contra una rajola que, més enllà de ser la tau sagrada, representa, és ben clar, la infidelitat, l'heretgia que cal combatre, i fins expulsar de la terra, talment com ho feren els estols d'Alfons el Liberal l'any 1287.

Modernament, però, la generalització magnífica i positiva de la festa de Sant Antoni, la força nostrada que conté i la dinàmica de projecció identitària que suposa a casa nostra, són valors socials que devem al Consell Insular, la institució pròpia de l'illa que enguany farà vint-i-cinc anys, a l'empara de la democràcia reeixida. En el seu dia, aquest benefici tingué un nom individual pristi: Joan López Casasnovas, el primer conseller de Política Lingüística en la corporació de 1979, que féu, després de la nit franquista, el bell trenc d'alba pel qual Menorca renaixia als seus drets institucionals i nacionals.

I bé: en caure'ns el fosquet a sobre, durant la vetllada de la vigília, l'atmosfera s'entabanarà de fums greixinosos. A les places públiques s'alçaran torterols de bon tiberi de la nostra cansaladeria cristiana. Fums de sobrassades i botifarrons, calius i cançons. Però ¿com estem de menorquinitat? ¿Quina és la salut, la vigoria de la nostra menorquinitat? Unes preguntes d'aquest caire, llençades en portes de la festa, podrien espatllar-nos la rauxa. Beguem i mengem, idò, sense interrogatoris! Parlar i menjar alhora no casen. O ens divertim o fem menorquinitat, trieu! Davant un aital dilema, el comú de la gent -siguem condrets- s'estima més cruspir-se els botifarrons, encara que es quedi amb el cap buit, que no pas morir-se de gana sadoll de cabòries i falòrnies sobre la lluita per reeixir el país.