El bombardeig de propostes a què estam sotmesos durant tot l'any, però molt especialment aquests dies, visualitza clarament el paroxisme a què ens ha menat la societat de consum. El missatge subjacent en la immensa majoria dels anuncis d'aquests dies no és tant el d'adquirir béns que millorin la nostra vida, sinó el de substituir els que ja tenim per uns altres de nous, dotats de capacitats generalment accessòries. Se'ns convida a comprar rellotges, per exemple, i en totes les cases on es podrien comprar aquests rellotges, segur que n'hi ha uns quants per persona. La substitució del telèfon mòbil per un de nova tecnologia, que tanmateix quedarà obsoleta d'aquí a uns mesos, també és un dels missatges més insistents d'aquests dies, per no parlar de l'oferta quasi obscena de perfums. En realitat, allò que majoritàriament se'ns ofereix és un inventari inacabable de signes exteriors de luxe, que és presentat com un reflex genuí de poder personal. Però no hauríem de caure en la temptació de culpabilitzar les empreses, ja que som nosaltres, els ciutadans, els que no oposam la més petita resistència als embats del màrqueting. La paradoxa és que l'apoteosi consumista es produeix amb motiu d'unes festes que, al contrari, conviden, al marge de creences religioses, a donar relleu als valors de l'esperit. Unes festes que sempre havien significat recolliment i renaixença han esdevingut explosió dels valors més pagans, en una societat realment mancada dels ritus propiciatoris de vida interior. L'estrella que guia aquests dies els nostres afanys ens mena a la recerca d'un hedonisme extravagant, irrefrenable, en lloc de conduir-nos a l'austeritat d'una cova on neix una nova vida.