-No fa gaire, en Bartomeu Fioreflexionava sobre el cansament i el ressentiment que es deriva del fet d'haver esmerçat anys i panys al servei de la parenta pobra. Es plantejava seriosament avançar de cap al silenci i ho justificava argumentant que el fet poètic s'adiu més amb la força i la il·lusió de la joventut que no amb l'estat d'ànim dels darrers anys de vida. L'admirat i enyorat Marià Villangómez d'Eivissa, pels volts de la cinquantena, tancà la seva producció poètica i, com a màxim, continuà esporàdicament el seu treball de traductor, una manera de romandre en contacte amb el fet poètic. Jo mateix, amb La sínia de les hores, vaig donar per finalitzada la meva obra, que abasta deu llibres, d'ençà d'aquell primer Tota la ira dels justos. Vaig pegar carpetada a l'assumpte poc abans de complir els cinquanta-cinc anys. Ja està bé, em vaig dir, ja està bé, després de passar, com tots, pel que vaig considerar les darreres decepcions que em tocava suportar dins aquest domini fosc de la poesia. Però, sempre hi ha un però, vaig concebre el meu darrer llibre amb un títol que no donava marge al dubte. Deixava la senalla en l'aire, penjada a la corriola, i l'arada damunt el solc a mig fer, amb una finestreta oberta a una certa continuïtat. Passava a fer d'editor de poesia, una altra manera de romandre en contacte amb al fet poètic. N'Aquil·les, que coneix alguna cosa de com va anar el procés, m'ajuda a fer memòria.
-Fou quan pensares que el teu llibre final s'havia de connectar amb la teva trajectòria completa, no?
-Exacte. En el meu cas fou una estranya i desagradable sensació d'haver fet un llarguíssim camí, ple de contradiccions i experiències dures, per anar a raure exactament al mateix punt. I aquest punt mateix, que tancava un cicle en forma de corba tancada, resultava esser un no man's land, una terra de ningú.
-Mal assumpte. Potser no és bo esperar massa coses del gènere humà o de l'avorrit i miserable germà proïsme.
-La paraula «sínia» ho hauria d'haver fet entenedor, si més no als bons lectors de poesia.
-Vols dir que connectava amb aquella col·lecció dels anys seixanta que editava en Tomeu Barceló a Daedalus i dirigies juntament amb en Guillem Frontera.
-Això és. Pensant en el que representà en el seu moment, vaig idear una altra sínia reciclada i fins a un cert punt posada al dia. Si a la primera col·lecció les portades eren fotografies d'en Josep Planas, per a la segona vaig voler connectar el fet poètic amb el món plàstic, i tant la portada com la decoració interior del llibre ha anat a càrrec d'un pintor que el poeta tria. El meu llibre era el volum primer i va anar aparellat amb una portada i uns dibuixos d'en Joan Bennàssar; el segon era d'en Bartomeu Fio, que va triar anar acompanyat per na Maria Carbonero, i així fins arribar al número 14, Òbol de silenci, d'en Jaume Mesquida de Manacor, que ha volgut treballar conjuntament amb en Tomeu Matamalas Grimalt.
-I ara què passa, ja te n'has cansat?
-Aquestes coses, Aquil·les, com tantes altres coses, comencen per esser un gust i acaben per esser un disgust quan, a més de no guanyar-hi un puta duro, has de veure que surt amb faltes tipogràfiques d'un cert gruix que, en el cas d'una publicació poètica, qualsevol crític, per benèvol que sia, ha de considerar pecat mortal de màxima gravetat.
-Com tot. El que ho edita deu haver de fer el cap viu per no engrunar-s'hi els dits i fotre doblers dins un avenc, i segurament estalvia tot el que pot mentre treballa la impremta.
-I si sabessis quants d'exemplars es venen et faries creus de com pot existir, encara, la parenta pobra.
