Amb tota probabilitat, el Partit Socialista de Mallorca, Esquerra Unida, Els Verds i Esquerra Republicana de Catalunya presentaran una candidatura de coalició a les properes eleccions generals de març. Es tracta, sense dubte, d'una bona notícia, en uns temps en què les úniques bones notícies són les que ens arriben de Catalunya. Pel que fa al sentit i als objectius d'aquesta coalició de partits progressistes, m'atrevesc a fer tres consideracions.
La primera, que és també la principal, és que és una resposta intel·ligent al sentiment d'urgència de canviar el signe polític del govern espanyol. El PP de José María Aznar està duent el país pel camí de l'ostracisme internacional i de la fractura de la convivència interna. L'alternança és necessària des del punt de vista de la recuperació d'un lloc entre els països que defensen el diàleg i la pau, des del punt de vista de la qualitat democràtica, i des del punt de vista de la sensatesa en la resolució dels conflictes sobre l'articulació de l'Estat. Davant això, PSM, EU, EV i ERC fan molt bé d'optar per una entesa que tradueixi el seu vot en presència institucional. Aquesta representació del progressisme balear a Madrid afavorirà el canvi de govern i, naturalment, ho farà reforçant les posicions més avançades. Per dir-ho de manera clara, tampoc no transigirà amb la deriva d'un PSOE que s'apuntàs a la carrera del vot de l'ultranacionalisme espanyol.
En segon lloc, la coalició és la millor reacció davant la derrota electoral del Pacte de Progrés a les eleccions autonòmiques i municipals del passat mes de maig. La ciutadania progressista (la que no posa la fidelitat a unes sigles determinades per davant de les seves conviccions) en va extreure la conclusió que l'excessiva fragmentació de l'esquerra sempre afavoreix la dreta. Les solucions de suma han de servir per llançar missatges d'il·lusió a un electorat decebut. La pluralitat de l'esquerra pot ser un valor sempre que no sigui incompatible amb fórmules de col·laboració.
Finalment, la coalició permetrà rompre el tradicional monopoli de representació balear a les Corts espanyoles que han tengut el PP i el PSOE. El resultat d'aquest monopoli han estat diputats i senadors de perfil baix, sotmesos a una estricta disciplina de partit, dels quals ningú no té gaire notícies sobre la seva actuació en defensa dels interessos de les Illes. I, sobretot, la coalició aportarà a les Corts una veu balear inequívocament compromesa amb els canvis necessaris per avançar cap a un major reconeixement de la pluralitat de l'Estat: cosa que, amb un PP en plena croada i un PSOE desconcertat, és un argument poderós.
La coalició no està, a hores d'ara, tancada. El legítim interès de cada una de les parts per fer valer la seva manera d'entendre-la obliga a un procés de converses que aviat haurà d'arribar a una conclusió. Les parts han d'entendre, però, que no es poden decebre les expectatives de la gent que es pogués sentir atreta per aquesta coalició. Si la raó de partit, que tan sovint esdevé la raó suprema de la tasca política, acabàs per fer impossible l'acord, no ens hauríem de queixar, després, dels retrets d'aquella part de l'electorat a qui aspiram a representar. No hauríem estat a l'alçada.
