Els Estats Units han fet massa via a cantar victòria a l'Iraq després de la detenció de Saddam Hussein. El miserable amagatall de l'exdictador i el fet que es trobàs quasi abandonat a la seva sort quan va ser detingut, demostra que després de la seva derrota militar havia perdut bona part dels suports fins i tot entre els seus més pròxims fidels, i que la manera com vivia no sembla ser la d'un líder executiu d'un moviment de resistència, sinó la d'un fugitiu que intentava mantenir una autoritat moral cada cop més diluïda i menys eficient.

La realitat és que la resistència armada als Estats Units i a les potències ocupants de l'Iraq ha passat del partit Baas -que comandava Saddam- al fonamentalisme islàmic més radical. Ho demostra el fet que els atacs més mortífers i efectius de la resistència són suïcides, i aquestes tècniques són més pròpies dels fanàtics islamistes que dels seguidors de l'antic règim iraquià.

Això vol dir que és molt possible que continuïn per molt de temps els actes de violència i fins i tot de terrorisme més desfermat i desesperat. Sembla més que probable que els Estats Units intentaran fer del judici a Saddam Hussein la gran escenificació del retorn de la sobirania al poble iraquià, i que per tant el vulguin processar dins el mateix Iraq. Però han d'anar alerta a convertir en mite un dictador que fou trobat dins un pou, en condicions patètiques i que fins i tot no oferí cap senyal de resistència als soldats nord-americans, la qual cosa evidencia la seva derrota moral, el seu estat d'ànim ja completament entregat i, en el fons, sentir-se un titella d'uns esdeveniments que ja no podia, ni tal volta volia controlar. La lluita iraquiana fa temps que no passava per Saddam.