A hores d'ara és prou evident que Àngel Colom va ser un bon revulsiu per rescatar ERC de la consumpció a què l'havia abocada la gerontocràcia supervivent del 39. Va ser un gran mèrit d'Heribert Barrera facilitar aquest canvi generacional. Amb Colom, ERC va passar de cinc diputats a dotze, però difícilment podia arribar més lluny per la càrrega de marginalitat que involuntàriament acompanyava l'antic líder de la Crida a la Solidaritat; la incorporació de Pilar Rahola és l'exemple més paradigmàtic d'això que vull donar a entendre. Després de l'etapa Colom, Carod ha significat la possibilitat reeixida d'entrar en societat, de créixer per costats que sense ser independentistes valoraven un discurs rigorós i modern. Amb Carod entraren a ERC alguns dirigents de Nacionalistes d'Esquerra com Jordi Carbonell (president d'ERC), Ernest Benach o Josep Huguet (diputats). És difícil explicar el matís que separava ERC dels Nacionalistes d'Esquerra, però pot aclarir-ho una mica el fet que s'incorporassin a la candidatura europea del PSM substituint ERC. La coalició d'Euskadiko Ezquerra, els Nacionalistes d'Esquerra i el PSM representava una sensibilitat on predominava, en paraules de Mateu Morro, l'afinitat entre partits nacionalistes i no la solidaritat entre nacions. Bé: Carod, fins i tot dins ERC, representa aquesta sensibilitat (que algú ara, vist el pacte amb Maragall, ha qualificat de poc nacionalista, quan no de xarnega). Quan Colom aconseguí que Terra Lliure es dissolgués, entraren a ERC militants procedents de l'activisme violent com Vendrell o Oliveres, que es convertiren en peces fonamentals en l'estratègia de Carod per desbancar Colom i Rahola. Ara Oliveres és diputat, i Vendrell, a més de diputat, és secretari d'Organització i mà dreta de Puigcercós en la tasca de control del partit. El resultat d'aquesta comunió de sensibilitats a la cúpula d'ERC és que no apareixen (ni serien tolerades) discrepàncies a la militància (cosa que és bona) ni, per tant, alternatives dins el partit (cosa que és dolenta). L'acord d'ERC amb el PSC-PSOE supòs que ha estat, des d'abans de les eleccions, l'opció de l'aparell del partit que controla Puigcercós, amb la condició, però, que Carod es reservava la llibertat d'acceptar la presidència de la Generalitat si CiU li feia aquest oferiment.
Estic segur que aquesta possibilitat ha estat damunt la taula en els darrers moments, però degué arribar massa tard, quan ERC ja s'havia compromès definitivament amb Maragall. L'error de CiU ha estat no enviar més aviat Mas i Pujol a negociar directament amb Carod. En lloc d'això varen enviar Duran i Lleida a negociar amb Puigcercós... una via evidentment equivocada. Això explicaria l'aparent indefinició d'ERC a l'hora de fer com si negociàs amb CiU igual que amb el PSC. És obvi que, de cara a l'opinió pública, ERC no ha obrat amb gaire elegància, i això li pot costar moltes adhesions: a les eleccions del mes de març ho veurem. De la seva parròquia, els més satisfets amb el pacte són aquells que havien patit el menyspreu i la ineficàcia de la burocràcia pujolista, molt especialment tot el sector de l'ensenyament públic. Totes aquestes consideracions, però, tendran poca importància d'aquí a quatre anys. Aleshores només comptarà si el resultat del pacte ha estat un aterratge triomfal del PSOE espanyol a Catalunya, o si, contràriament, la incidència d'ERC damunt els socialistes catalans induirà en el PSOE espanyol un canvi cap al federalisme i el reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat. Crec que Carod ha culminat de manera excel·lent una etapa, però no sé si tant ell com el seu partit han arribat a la maduresa suficient per evitar els esculls que tenen just davant.
