L'acord tripartit entre PSC-PSOE, ERC i IC a Catalunya sembla ja una realitat. No negaré que és un pacte que em sembla equivocat des del punt de vista que a jo més m'interessa, és a dir, des del punt de vista nacionalista o nacional. Sentir en Zapatero dient que per primera vegada en vint-i-tres anys Catalunya tendrà un President no nacionalista és prova, més que suficient, perquè des de l'òptica dels catalanistes aquest pacte sigui poc atractiu. Certament que un Principat dividit entre nacionalistes i no nacionalistes no és un bon panorama, òbviament que és bo que els socialistes entrin a governar la Generalitat perquè suposarà una major implicació amb Catalunya. Ara bé, el que no em deixa de sorprendre és que tota la justificació, des de les mans netes, passant pel canvi i la renovació, i arribant fins aquesta implicació de nous sectors socials, té un punt feble que al meu entendre desacredita l'argumentació: els socialistes ja governen importants parcel·les de poder a Catalunya, el PSC és més un partit de govern que d'oposició, precisament d'aquí l'anomenada Catalunya dual. Els principals ajuntaments i la poderosíssima Diputació de Barcelona són socialistes des de fa més anys que la Generalitat era convergent. No negaré que des d'un punt de vista del partit de Pujol el pacte té dues virtuts a la llarga, tot i que ara sigui difícil reconèixer-ho. La primera virtut és aprendre una lliçó, pactar amb el PP amb una certa alegria genera uns costos enormes, d'ençà que CIU va començar a tenir aquestes amistats perilloses ha passat de 72 escons a 46. I consti que el pacte no ha estat improductiu, ni poc carregat programàticament: supressió de governadors civils, mossos d'esquadra policía integral, nou sistema de finançament autonòmic, participació autonómica en la gestió dels ports d'interès general... Ara bé amb la majoria absoluta la cosa es va començar tòrcer i certs suports varen esdevenir inassumibles per a part de l'electorat: pla hidrològic, llei d'universitats... La segona virtut, que a la llarga quedarà palesa per a CIU d'aquest pacte d'esquerres, és demostrar que el projecte polític de CIU és sòlid, la travessia del desert pot ser molt dura però també és prova inequívoca per a qui la supera que el partit i el seu espai existeix més enllà de la confortabilitat del vellut dels despatxos oficials. Tard o d'hora CIU havia de deixar de governar, el normal és que ho hagués deixat de fer amb una derrota o amb uns resultats que fessin impossible una suma aritmètica coherent, ara bé, sigui d'una manera o d'una altra, aquest dia havia d'arribar. I anar a l'oposició no és gens senzill per una força tan feta en el govern, tanmateix, tampoc té perquè ser un trauma enorme. També pot esdevenir la constatació que, amb calma o amb tempestat, el vaixell manté la seva navegació i la seva trajectòria. Massa sovint identificam oposició amb irresponsabilitat i frivolitat. Aquesta és una classe d'oposició, però no l'única classe d'oposició, ni tan sols la més efectiva. La política és cíclica per definició, tal vegada un element distorsionador per al nou cicle que s'engega a Catalunya són les eleccions estatals de març de 2004. Ja que poden provocar un protagonisme de CIU impropi de qui està a l'oposició. Bé, en definitiva, Esquerra Republicana ha fet l'elecció, i en aquesta elecció no ha estat determinant tenir un president no sucursalista, no ha estat determinant potenciar un sistema de partits propis, ni ha estat determinant el sostre d'autogovern, ni tan sols semblen haver estat determinants les negociacions, perquè l'acord era previ a les eleccions. Lògicament altres coses, igualment legítimes, han estat determinants, el que passa és que cada ciutadà té les seves prioritats. Totes aquestes dades seran elements molt determinants per a l'electorat català que va votar clarament en clau nacionalista. Cadascú que pagui les conseqüències dels seus actes i decisions, CIU així ho ha fet, els nous governants també ho hauran de fer.