La consellera de Presidència i Esports, honorable senyora Rosa Maria Puig, té tota la raó del món quan diu que la despesa per al partit de la selecció balear, l'any passat, contra Malta, va ser massa alta. És així. Quasi m'atreviria a dir que totes les despeses són massa altes. Per exemple, què ens costa aquest govern, consellers, directors generals, assessors, etc.? No ho sé en números, però segur que, en relació al cost d'alguna altra cosa, aquest govern ens surt caríssim. O molt barat, en relació a la despesa personal de Bokassa. Ens ha sortit cara o barata la fundació Costa Nord? I l'equip ciclista? És clar, la senyora Puig deu haver tret comptes a partir d'algun referent favorable a la seva tesi, i, ja està, el partit de la selecció surt car. Servidor no vaig anar al partit contra Malta, i no me'n sent culpable. Però, bé, qui més qui manco sap que es tractava d'alguna coseta més que un partit de futbol. Aquests gestos simbòlics tenen el valor que hom els vulgui atribuir, però lo cert és que són habitualment entesos com a lligams entre la gent d'un mateix poble. Hi ha la creença generalitzada que poden vehicular uns sentiments difusos i dispersos. No en trobareu de més difusos i dispersos que els nostres sentiments col·lectius. Segurament el problema de la balearitat és que manca d'aquells sentiments comuns que aquests gestos ajuden a aglutinar. Al reconeixement de la pròpia identitat no s'hi arriba només per un camí, i no n'hi ha cap d'excloent. L'esport aviva aspiracions i concreta sensacions que no cristal·litzarien per altres vies. Això ho saben bé els espanyols, els francesos o els italians, per no parlar dels serbis, els croats, els eslovacs o els armenis: saben que l'esport és una eina política molt principal. També ho saben els catalans, els bascos o els corsos. Que un poble com l'illenc, que ni tan sols es reconeix en el gentilici «balear», rebi estímuls per crear espais comuns d'identificació, només pot ser considerat negatiu o perillós per qui viu en la por de ser amonestat pels seus superiors. Al Madrid d'Aznar -hi ha un Madrid d'Aznar com n'hi ha un de Mesoneros Romano-, els elements identitaris perifèrics no són ben vists: per què els necessitam, si tenim les riques varietats regionals? Això a part, la qüestió del preu sempre quedarà en l'aire. No hi ha res més car en el món que un tassó d'aigua mineral a un quiosc de platja a Palma Nova, que calma la set i no arruïna ningú. En fi, ja ho diuen, que la ideologia es manifesta, sobretot, en els pressupostos d'un govern -en la seva manera de decidir què és car i què no ho és tant. El preu just és un concurs televisiu. O ho era.