Talment així es manifestà un company gens ni mica sospitós de dretà, ans al contrari, es tracta d'un home jove, i la seva jovenesa li ve del pensament progressista (he coneguts vells xarucs de vint anys i jovenets de vuitanta), entenent com a progressisme tot allò del sentit social de la vida, el despreniment personal vers la construcció d'un món millor on els que vendran s'hi puguin trobar a pler, tant si convé a la butxaca pròpia com si no. També s'ha manifestat com un nacionalista no excloent, però exigent, civilitzat, fins i tot partidari de la nostra sobirania nacional, perquè sap que sobreviure com a poble passa per aquestes camades, donada la voracitat madrilenya. Diu: ningú més que nosaltres sabem on hem de gratar quan tenim picor. Per què la negativa al referèndum? Per què tanta esgarrifança davant l'autodeterminació? Per temença de perdre la uberosa mamella? I clar, diu, com més va més s'adona que, això, la seva personal i pacífica positura política el fa per a sempre més reu de presidi, mentre a Madrid governi Aznar o qualsevol dels seus succedanis-successors, hereus de la més rància i naftalínica CEDA. Si a la fi de l'estira-i-amolla basc i català, resulta que la Constitució pot ser actualitzada en molts d'aspectes, sobretot perquè nasqué molt condicionada, xantatjada per militars, franquistes encara sense reciclar i capellanum ultra, idò l'Aznar va i acomoda el codi penal per tapar els portals, les encletxes que pugui obrir la dita reforma de la Llei de Lleis. Per aquí anava ell: estic segur, em deia, que amb tant radicalisme espanyolista, tanta bandera d'un quartó, tant espoli via imposts que no reverteixen en compensacions pressupostàries justes així com cal, arribarà el moment que la corda es romprà. Aquí volia arribar. Fins i tot aquella burgesia tan nostra i tan borda que vota dreta ulls clucs, quan el desnivell entre el que és i el que hauria de ser sia ja massa evident, quan els toquin la butxaca de veritat, quan les grans superfícies s'hagin berenat tot el petit comerç que encara sobreviu, aguantant ranquejant a les totes, quan no quedi paisatge per vendre als turistes, perquè tot siguin autopistes i «megaparcs temàtics», Hong-Kongs i Miamis diversos i sols compareguin per aquí els quatre moscards d'aixeta del balneari sis i Punta Balena, que fan més brutor, vomitades pels caps de cantó i destrossadissa del mobiliari urbà, que el que es gasten pels bars i cafeteries, quan el «tot inclòs» s'imposi majoritàriament perquè (segons el sr. Miquel Vicens, el «Presidente» del «Fomento del Turismo») el «todo incluido da seguridad a un segmento de clientes», i un percentatge altíssim d'establiments de l'anomenada oferta complementària hagin de tancar portes definitivament, quan els neoliberals mitja pell comprovin que allò de la igualtat d'oportunitats és una fal·làcia i el peixarro sempre es menja el peixó, quan els dirigents sindicals continuïn mirant a una altra banda... Quan no quedi res de res per privatitzar i toquin amb les mans que l'empresa privada, si té la pella pel mànec, és tan inepte, golafre, poca vergonya i sense entranya que ben sovint la pública, llavors tot plegat petarà, despertaran els mallorquins errats de comptes o condormits, i arribarà quan no quedarà més remei que imposar-se el seny i recomençar a compondre amb loctite totes les trencadisses de la convivència, tots els trossets que es puguin salvar de l'eima, del seny fet miques. Sí, em repetia el jove company, l'any que ve cometré el terrorisme de votar el PP, com ho sents. Però jo, ratot vell, vaig endevinar al fons d'un somriure sols amb els ulls redons i molt clars, que el que en realitat ell havia fet era: regalar-me el present article. Gràcies G.S., i aquest que no compti.