No ser ni intel·lectua ni orgànic t'allibera d'invitacions a actes estúpids com el de la governamental celebració de la Constitució. Si qualque cosa s'hauria de celebrar és la participació popular, la capacitat per a la convivència i la resolució dels problemes pel debat que suposadament du la Constitució entre les seves pàgines. Idò no, tot el contrari: la ciutadania no hi ha estat convidada i és un acte d'endogàmia de la classe política, la convivència queda reduïda al pacient suportar-se a l'espera de la definitiva eliminació del contrari i el debat es redueix a un «ja et fotràs que ara comandam noltros». Una monada, en poques paraules. I això que encara no hem demanat on eres tu fa 25 anys, per no ofendre els conversos que omplien cadires i pegaven colzades per fer-se amb una de millor (més en l'objectiu de les càmeres, per entendre'ns). Vaig poder sentir els comentaris dels assistents que feren «doblete» i els trobava a la inauguració de l'exposició de Pep Sirvent a la Llonja. Entre la contundència de les escultures es repetia una pregunta maliciosa: com s'atreveix en Jaume (jo li diria el senyor Matas, però ho deien suposats amics seus) a parlar després d'en Fèlix (jo li diria senyor Pons), que no veu el ridícul de la comparança? I, després de posar-se d'acord amb aquesta premissa, continuaven amb una alabança al rigor intel·lectual, claredat d'idees i interès del que aportava el que arribà als càrrecs per mèrits propis. El que venia després no s'ho paga repetir-ho: només era l'exposició del que és i com actua qui traí el president Soler. Vos puc jurar que no eren rancuniosos rojos ni altres subespècies amb olor de naftalina els que opinaven que el president estigué més a l'alçada de la seva persona que del seu càrrec. Però, m'interessaven les escultures. Què voleu que hi faci si, per mi, la notícia hagués estat que l'ambaixador de la Comunitat Valenciana no aprofitàs un espai institucional per a treure'n profit partidista i personal.

Les escultures, vos deia, omplen l'espai i aconsegueixen fer un joc de pedra i ferro que convida a palpar-les, tot i saber del cert que l'amabilitat no és la característica dels materials. Curiosa contradicció, però no l'única: imposen alhora que atreuen a passejar-hi, sembla que desafien el temps perquè, des la contemporaneïtat, arrelen en el passat i s'alcen com a megàlits d'una civilització que se'ns pot fer familiar, tot i desconèixer-ne els codis... S'ho paga fer una visita que supòs millor amb llum natural entrant pels finestrals. Perquè, malgrat que diguin que trob ossos en el lleu, la il·luminació podria millorar-se i oferir més matisos als materials i a les formes. Igual hem d'esperar molts d'anys perquè «el Ministerio» se'n recordi que la Llonja té una reforma pendent. No sé si la senyora Munar, que arribà quan l'artista ja era a la porta conduint els amics cap on se celebrava l'èxit de l'esdeveniment, tengué temps per adonar-se'n i afegirà la reforma als greuges que, davant el soci Matas, calla.