Ain Jallaw, com una catedral de verdor

06/12/03 0:00

Per la carretera que va d'Abu Minqar a Farafra, a cosa de pocs quilòmetres d'arribar a l'oasi, dins el terreny de pols i pedres hi apareix una mena de catedral de verdor. Es presenta una atapeïda massa de verdor que talla completament la línia monòtona del paisatge: Ain Jallaw. Aquest petit oasi, en certa manera satèl·lit de Farafra, és conegut des de temps antics. Hi ha tombes amb inscripcions coptes i una canal, diuen que dels romans, du l'aigua que surt des de davall l'arena fins al lloc de cultiu. El lloc de cultiu és poca cosa, potser dues o tres quarterades. Però la vegetació hi creix d'una forma tan compacta, que quan el visitant hi arriba s'ha d'acalar per tal de poder passar entre el laberint format per un sòtil de palmeres que aixopluguen tarongers, albercoquers i arbres fruiters diversos. I redols de blat intens que es belluga al ritme de l'aire calent del desert. Degut a l'entramat de tanta vegetació la llum solar mai no arriba fins a baix de tot. Les plantes hi creixen perfectament perquè la insolació és molt intensa, així que per entre tant fullam sempre s'hi deu filtrar algun raig.

Quan s'hi està prop es veu que el tall del canvi entre pols i terreny cultivat no és tan ràpid com semblava des de lluny. Dos o tres metres marquen la diferència. Primer hi ha quatre herbes, una palmera que no acaba de créixer i, ja sense més històries, la vegetació enlairant-se. Dins aquest límit de separació, al lloc no apte per sembrar-hi res, es veuen un parell de cases de fang i troncs de palmera. La gent que hi va a fer feina hi deixa el motorino i les poques coses que necessitarà durant el dia. Els habitants d'aquesta terra són molt austers i es mouen sense grans embalums ni equipatges. Llavors, quan es pongui el sol, tornaran a casa amb una senalla plena de dàtils, albercocs i olives. I una garba d'herba per als animals. Contat així, es podrà pensar que és com un betlem. La veritat és que, des de la carretera pareix una catedral de vegetació.