En aquestes altures em puc atrevir a intuir que res no és casual i amb això no vull entrar en místiques estranyes de destins marcats i càstigs exemplars de Déus cruels. Encara així vull insistir, i fins i tot posaré la meva escassa imaginació a treballar. I és que en aquesta Comunitat no necessitam molts llums per establir certes relacions. Relacions com els nomenaments d'alts càrrecs a persones implicades en processos judicials o com a recompensa per la feina ben feta -aquesta condició també és aplicable en el primer supòsit. Si fugim de la política autonòmica, és a dir d'aquest Banc de Favors constant en el qual sempre juguen els mateixos, la cosa millora bastant més, especialment pel qui tengui una mica de sentit de l'humor. Escoltar l'Himne Republicà -més aviat, intuir-lo- a Austràlia en una cerimònia oficial em va produir el mateix efecte que alguna escena de La vida de Brian. Si diuen que riure relaxa, jo segurament vaig copsar ahir la meva quota, com a mínim, trimestral. Com si amb això no en tengués suficient, a la fantàstica escena de desconcert la va succeir una sèrie de missatges, amb grans dosis d'indignació, proferits pels contertulians de sempre. Supòs que en dues setmanes patir el triomf republicà a Catalunya i la humiliació que un continent -ja que hi som- com Austràlia no se sàpiga el nostre Himne Oficial són massa emocions per les persones de bé, aquelles que pateixen per la unitat dels seus, que són els espanyols, bé, o tots, ara ja m'he perdut. La cara somrient i el to jocós de Carod-Rovira criticant la nefasta interpretació musical no va precisament tranquil·litzar-los. I és que -com va afirmar una periodista, d'aquestes tan preocupades per tots els radicals menys els de Gènova 13- com pot estar el govern de Catalunya en mans d'un home que s'estima més l'Himne Republicà. Carod-Rovira només va parlar del sentiment d'emoció que senten els republicans quan escolten el seu Himne. Jo pensava que les emocions, els sentiments i les aspiracions legítimes i democràtiques no eren, ni podrien ser mai un delicte en el nostre país. Però està vist que en aquest pols entre Aznar i les Comunitats díscoles el fi justifica qualsevol manera d'arribar-hi.