Dashiell Hammett conta que, quan treballava d'investigador privat per a l'agència Pinkerton -l'adjectiu és «llegendària»-, va rebre dels seus caps la proposta i/o l'ordre de massolar un líder sindical fins a fer-li perdre les ganes d'incitar l'aviram a adoptar actituds reivindicatives. Les pressions sobre els sindicalistes poden haver canviat en les formes, però continuen sent una eina insubstituïble per al bon funcionament del capitalisme salvatge i fins i tot del més civilitzat. Hammett, però, va fer allò que les persones hauríem de fer adesiara, però sobretot en moments decisius: es va fer preguntes. Val a dir que no sempre tenim l'olfacte suficientment fi per detectar aquests moments, però ell era un gran detectiu, de manera que ho va saber veure amb tanta claredat com Pau quan va caure del cavall. I es va preguntar qui es devien pensar els seus caps què era ell. Es va preguntar què havia fet perquè en tenguessin la imatge d'un home capaç de moldre el costellam d'un sindicalista. Així va ser com va caure del cavall i inicià una recuperació moral que, com sabeu, el va dur a la presó enmig de l'ambient tan típicament nord-americà de la febre macartista. (No sabem què li va passar al sindicalista, però és molt probable que els responsables de l'agència trobassin fàcilment el substitut de Hammett per enllestir la feina amb la major eficàcia.) Es tracta d'això, de preguntar-se en el moment adequat qui o què s'han pensat que som. No creis que els mallorquins ara ens ho hauríem de preguntar? Bé, ens ho hauríem d'haver preguntat ja fa molts d'anys, però les coses van i vénen, hi ha moments en què pareix que se suavitzarà la depredació del país, etcètera. Però ara, de cop, se'ns presenta la maqueta d'un parc temàtic que ocuparia 800.000 metres quadrats, que ja no tornarien a ser mai més paisatge digne, i per a la construcció del qual vendrien molts de treballadors, per als quals s'haurien de construir habitatges, escoles, centres de salut, etc. Tot això és greu, però ho és molt més que algú ens cregui posseïdors d'una mentalitat tan idiotitzada, estèticament tan deutora del kitsch, que s'atrevesqui a proposar-nos aquest projecte. Qui s'han pensat que som? És clar que, quan en una operació s'hi juguen tants de doblers, ningú ho fa sense previsions raonables d'èxit. D'on neixen aquestes previsions? Amb quins poders polítics o fàctics han entrat en contacte per poder alimentar el pressentiment que poden cometre tan grans barbaritats en una illa tan petita? No ens enganyem: ningú no presenta un projecte així sense tenir còmplices en el lloc on el vol perpetrar. Qui són aquests còmplices? Vull dir, allò, nom i llinatges...