Dimarts, 18.- El vot no és una donació indefinida, ans un préstec de confiança temporal que, segons l'ús que se'n fa, augmenta o disminueix la credibilitat, o el descrèdit, dels receptors. Els ciutadans, a través del vot, manifesten la seva voluntat de conservar, modificar o canviar una determinada situació en el govern de la comunitat, de la nació o de l'estat, en el cas que no siguin coincidents. Els partits polítics, mitjançant la lectura dels resultats electorals, hauran d'esforçar-se per tal d'interpretar correctament el sentit d'aquesta voluntat, la qual cosa rarament s'esdevé, ja sigui per la seva incapacitat d'entendre les intencions dels votants, ja sigui perquè el missatge els arriba confús o dispers, ja sigui, senzillament, perquè no els convé. Sigui com vulgui, els polítics tenen l'obligació moral, que també hauria de ser legal, d'administrar, sàviament, assenyadament, honradament, el manlleu rebut.

Haureu observat que, periòdicament, cedesc a la temptació, tan humana, i just per això perdonable, d'exercir d'analista polític, disciplina en la qual, per una estranya combinació d'incapacitats, pròpies i alienes, no tenc futur, car la realitat s'entesta, sovint il·lògicament, a contradir-me, sens dubte a causa de la meva poca traça per exercir les arts endevinatòries i, a sobre, crec que política i rigor analític són termes antagònics per naturalesa. El cas és que, per un problema d'incontinència poc sensata, no puc defugir dar la meva opinió sobre les recents eleccions catalanes. De tots els matisos que pot observar un novici, i sobre els quals els experts en combinacions aleatòries i càlculs de probabilitats vessaran, al llarg dels propers dies, la seva saviesa aclaridora, àdhuc brillant i premonitòria, n'hi ha un que sobresurt, amb força, d'entre tots els altres. A mi me sembla clar que la característica essencial d'aquests comicis no és tant una tendència ideològica vers l'esquerra, o el rebuig d'un sistema hereditari i vitalici, sens dubte anacrònic perquè accentua els privilegis de classe i naixement, contraris a la justícia i al sentit comú, com una radicalització del sentiment nacional: una part de l'electorat desitja avançar, amb pas més decidit i ferm, vers el legítim autogovern: o sigui la independència, en un termini imprecís. Les aportacions d'alguns significats dirigents, tant de la dreta com de l'esquerra espanyola, a la causa del procés d'autodeterminació de les nacions perifèriques, i a l'auge del nacionalisme, són tangencials i, si de cas, involuntàries, atribuïbles a la seva ignorància i supèrbia, però convé ser agraïts i no rebaixar el mèrit de llurs actituds, de llurs discursos, de llur incompetència per entendre, i acceptar de forma pacífica i democràtica, la pluralitat nacional de l'Estat. Des d'aquesta perspectiva, entre canviar la Constitució o els ciutadans, resulta obvi que alguns preferirien canviar els ciutadans catalans, i encara més els ciutadans bascs, per uns altres més dòcils i més espanyols.

El camp de batalla postelectoral, en el qual alguns candidats, perdedors o guanyadors, tant se val, es prenen la llicència insensata, per arrogant, d'iniciar la malversació de les seves victòries o de les seves derrotes, ambdues aconseguides amb afany i sacrifici, permet diverses possibilitats d'acord entre formacions per abastar la constitució d'un nou govern que reflecteixi, estrictament, la voluntat de la majoria, voluntat que, per interessos de partit, és causa de discrepància, car on uns interpreten, legítimament, l'expressió d'un desig de pacte d'esquerres, els altres llegeixen l'anhel d'un compromís de construcció nacional. Tanmateix, una part important, majoritària, dels ciutadans de Catalunya sembla voler un canvi vers un nacionalisme més exigent i, en conseqüència, veuria amb bons ulls una coalició nacionalista a la Generalitat. Tot i això, l'avís als hereus del pujolisme, pel que fa a la seva relació amb el Govern de l'Estat, és sever i net: quan la prudència excessiva esdevé servil envers el poder central, el seny es confon amb temença, el victimisme s'interpreta com avarícia i el barrisc mercantil que barata suport institucional per inversions estructurals, l'estratègia s'esgota i deixa de ser útil en la mesura que el nacionalisme espanyol s'engrandeix i esdevé més agressiu i àvid, menys escrupolós, més fonamentalista i dogmàtic. Un nacionalisme espanyol que s'aferra a la lectura més restrictiva de la Constitució, fent-la servir no pas com un instrument de llibertat i convivència capaç solucionar les necessitats i les aspiracions de la societat, ans com una eina repressiva al seu servei, fent un ús indegut dels recursos de l'Estat per imposar-la i mantenir-la.