L'església agafa volada. Es veia venir. Arran de l'anunci de les noces reials es veuen més sotanes pels carrers, i l'olfacte ens diu que els clergues més presumptuosos es claven unes bones arruixades de Floïd i de Barón Dandy. Aspiren, de bell nou, a sortir en els diaris al costat de la gent que té el ronyó forrat. L'estufera els mata. Aquí, a Mallorca, la processó de dissabte que ve n'és una evidència. No hi fa res que sigui un confit enverinat. La senyora Munar els ha tirat l'esca i se l'han engolida més contents que unes pasqües. Comprenc el delit que li provoca, al clergat, que els carrers s'endiumengin per a ells. Semblarà que tornam als anys quaranta i cinquanta, els del seu poder omnipotent. Poden treure pit. Altra volta, el poder temporal se supeditarà a l'espiritual. I la crème de la crème (encara que sigui crema de porro), desfilarà al seu darrere tot procurant no girar el pas al ritme de la música. La música, compte! Una processó sense música no llueix, de manera que n'hi ha d'haver. Però, què han de tocar els músics? El dilema no és fàcil de resoldre. Si cal escoltar Jaume Matas -President de les Illes Balears i, sobretot, Consol del Regne de València-, la banda compliria d'allò més bé si tocàs dos bufs de «Paquito, el chocolatero». Tanmateix, no s'escau amb el posat tràgic del Crist de la Sang. La marxa reial, potser? Home, fins fa trenta anys ningú no ho hauria discutit. Com tampoc no hauria posat emperons a la possibilitat que tronassin els canons de Regana. Ara, però, els temps han canviat. I malgrat la revifalla apoteòsica de l'espanyolisme més folklòric, el comú no veuria amb bons ulls que, una vegada reparat, tornàssim a l'església de la Sang un Crist castrense i espanyol. Dona Maria Antònia, que és qui paga el trull, apostarà per La Balanguera. Per una versió més assossegada que les fins ara conegudes, potser. Però no tenim costum de sentir-la, La Balanguera, com a acompanyament de la Creu, i pot semblar-nos un nyap. Si hem d'ésser francs, la cançó més adient és aquella de «perdona a tu pueblo Señor, perdona a tu pueblo, perdónale Señor». Sobretot, perquè ens permet dues lectures. Una, insubstancial, en reclam de perdó per aquell pobre home que, en un moment d'ofuscació, va espenyar el Crist. L'altra, la de més pes, en record dels esgarriats que a la mateixa hora s'estaran manifestant a Sineu en contra de l'autovia. Fa la impressió que l'església mallorquina s'ha deixat utilitzar d'una manera clamorosa. A la processó s'hi deixaran veure els de sempre. La gent d'UM, segur. Però també la del Pepé. Rosa Estaràs i Marieta Salom amb una pinta de dos pams, la mateixa que lluirien en el clatell si torejàs el més curro del poble. La batlessa de Ciutat, vestida de pageseta garrida. I els homes de pes d'avui mateix: Matas, Rodrigo de Santos, i un llarg etcètera de Pere Mateus amb la mudada dels diumenges. Fins i tot és probable que Rodríguez aporti la presència de les cases regionals. I a continuació d'aquest pom d'autoritats desfilarà el poble, el bon poble, el creient. No me n'oblidava. Tanmateix, la participació popular no minva la responsabilitat dels jerarques eclesiàstics. S'han deixat utilitzar. L'endemà, tot veient les fotografies de Sineu i de Palma, tothom en farà una lectura en clau del trenta-sis. Mirarem la gent d'una banda i l'altra i en traurem conclusions ben precises. A la manifestació de Sineu, la hez (el populatxo). A la de Palma, la gent d'ordre. Dona Maria Antònia, chapeau.