Qualsevol cosa es pot tornar a posar de moda, a la Ciutat dels Nostres, sempre i quan dugui denominació d'origen i etiqueta de garantia. És el cas del santcrist de La Sang. Ho dic jo, que d'això en sé: les dues generacions que em precediren, a la saga del meu llinatge, consagraren els seus vincles a l'església de l'Anunciació de Nostra Senyora, en presència de la venerada imatge barroca, obra anònima del XVII. De ben petit m'acostumaren a familiaritzar-me amb el barroc gest de patiment i amb la llarga cabellera que no amagava el dolor de la tortura física unit a la càrrega de tots els pecats del món. Ben igual que la imatge, un no és de pedra i, en temps no gens tendrals, ho recordava amb versets de no-res («... el combat / de ploradores, tot el patetisme / d'un Crist escambuixat i de l'eròtica / Verge de la Mamella en marbre lívid.»). Bon assumpte, la fe catòlica, entre nosaltres; i, sobretot, llarg. Si no et resol els trasbalsos de cada dia (que no sol fer-ho), et deixa, si més no, una porta oberta a l'esperança. I la Vall de Josafat com a apel·lació suprema a les més altes instàncies. Sense silenci administratiu, ja és qualque cosa. O, si voleu, parlem d'Antonio Gramsci. No és cert que un intel·lectual orgànic mallorquí davant La Sang és el que més s'assembla a un intel·lectual orgànic català davant La Moreneta? I facem-li la gràcia del silenci a la de Lluc, deixem-la en pau, que ara no toca. Na Fiona Campbell, bona catalanòfila d'un país catòlic com Escòcia, m'aconsella per bé.

-Si jo fos tu, no hi ficaria la banya. D'ençà dels Aygo-Forts de Gabriel Maura Muntaner que em deixares consultar en la primera edició de 1892 i en la tercera de 1935, totes dues de l'editor Josep Tous, vaig entendre que tant si s'escriu Sanch com Sang, l'assumpte no canvia.

-La sang sempre ha estat vermella, Fiona Campbell.

-Ara no vulguis fer metàfores, que no s'hi escauen. Ben clar ho diu, el tal Maura, a totes dues, escolta: «Jo pens que com més va, més devoció té; ni republicans, ni federals, ni crups, ni heretges, ni protestants, ni ningú l'han poguda desacreditar». Què te pareix, salero?

-Beníssim, que diuen ara els líders nacionalistes d'esquerra i de centre. Mi-te-la, la imatge, restaurada per un mòdic preu de 90.000 euros. Qui podria negar que la bossa és forta?

-Clar, l'escultura, delicadíssima, ha necessitat protecció interior mitjançant una cuirassa amb espigues de fibra de vidre. I també exterior, amb uns panells de vidre antibales.

-Ja tenim el nostre Gernika de Picasso a la mallorquina. Perquè, clar, dels grillats, no es pot esperar res de bo. Quina por em fan els locos!

-Pensa que el poble de Mallorca la tornarà a tenir en pocs dies en el mateix lloc de sempre, a punt de pastora mia, ciris, exvots, promeses morades de Setmana Santa amb cadenes fermades al peu, pujades per la costa de genollons...

-Segurament de bell nou indignada, com una santa sense beats. Et cap dins el cap, o cap dins cap cap, que hagués estat possible una cosa semblant dins el sagrat reducte de Montserrat?

-No comparis, clepa! Fa molts anys que el benedictins tenen uns serveis de seguretat de primer ordre mundial.

Naturalment! Mai s'apleguen que no s'assemblin i avui per avui, CiU i La Moreneta són la fe del poble català, l'estel dels seus camins, l'afany dels seus amors...

-A mi no m'emboliquis amb les teves històries. Jo només et dic que quan una terra disposa de mossos d'esquadra i minyons de la Diputació, a més de les demés forces de seguretat que tenen els altres, respira més tranquil·la i amb fe per milers de pulmons burgesos, saltataulells, botiguers i callistes.

-Poders civils i eclesiàstics que han après a torear emparellats, allò que els forasters diuen al alimón.

-No siguis tan groller. De fet només toquen el piano i l'orgue a quatre mans.