Aquest seria, almanco, el diagnòstic del senyor Rajoy, i no vull descartar que pugui tenir raó. En canvi, sé cert que el motiu de la meva anormalitat no és el que ell suposa quan diu que un afiliat al PSOE «mínimament normal» no pot estar d'acord que el PSC formi govern amb ERC a Catalunya. Més encara: La meva anormalitat no és mínima, sinó enorme, perquè, més que estar d'acord amb tal govern, desig fervorosament que aquesta sigui la solució que surti endavant en el Parlament de Catalunya. I si me permeteu seguir personalitzant el tema, afegiré que voldria que el senyor Carod-Rovira, que la darrera vegada que vengué a Palma va tenir l'amabilitat de dir-me que seguia els meus articles a través del servei de premsa del Parlament català, llegís també aquest per dir-li per aquesta via els dos motius de tan fervent desig. El primer és en certa manera intern illenc, però prou important per traslladar-lo a nivell general, i és que voldria que els catalans, amb la seva major experiència, demostrassin amb el pacte PSC-ERC-ICV que aquesta és l'alternativa correcta a una dreta entre vergonyant (CiU) i vergonyosa (PP), que està duent a nivells esgarrifadors de degradació ètica i política la societat dels nostres països: Balears, Catalunya, Espanya. Els seus homòlegs a les nostres illes PSIB, PSM i EU-Els Verds, desgraciadament, no ho han sabut fer, per manca d'experiència i de decisió. Però almanco hauran estat pioners d'un experiment que a Catalunya, i a Espanya a partir del març vinent, sens dubte ha de reeixir. El segon motiu és que ja fa oi la prepotència amb què el PP vol imposar als altres partits els modos i maneres feixistoides del seu funcionament intern. Així cal interpretar la crida del senyor Rajoy al senyor Rodríguez Zapatero exigint-li que posi a retxa Pasqual Maragall i li impedeixi pactar amb ERC. Com és natural, el dirigent del PSOE, i no diguem el mateix Maragall, ja ha puntualitzat que serà el PSC qui decideixi la coalició que vol fer a Catalunya, i ha dit només allò que és absolutament lògic: que li agradaria per a Catalunya un govern estable, respectuós amb la cohesió territorial i presidit per Pasqual Maragall. En una paraula, que voldria una coalició PSC-ERC-ICV, perquè qualsevol analfabet de la política sap que, després dels resultats de diumenge passat, a Catalunya no es pot formar cap Govern estable marginant ERC i que un Govern presidit per Maragall no posaria en qüestió la cohesió territorial. Consti que la meva anormalitat arriba al paroxisme, perquè a mi aquesta famosa cohesió, que és un eufemisme per no dir «la sacrosanta unitat d'Espanya», no me preocupa gens, o en tot cas no massa més que la de Suïssa, posem per cas. Però ja és curiós que qui més la invoqui sigui el PP, que amb l'absurda política del senyor Aznar és qui més ha fet i fa per posar-la en berlina. Perquè es necessita esser carabassencs per no entendre que no es pot estar tot el dia pegant bufetades dialèctiques a un partit, sigui ERC o el PNB, i després exigir-los que facin bonda i no es radicalitzin. El senyor Rodríguez Zapatero, amb la seva habitual prudència, ha demanat al PP que, fent autocrítica, es demani si no és el culpable de l'augment de vots d'ERC a Catalunya. També es pot dir d'una manera més entenent: El PP, amb el seu espanyolisme centralista d'arrel franquista, ja ha aconseguit que alguns milions de tenidors d'un passaport espanyol posin en qüestió la cohesió territorial d'Espanya. Si segueix així, aviat aconseguirà que no vegin més sortida als seus anhels que la ruptura d'aquesta mítica cohesió. Si realment vol evitar-ho, lo millor que pot fer és desitjar la inclusió d'ERC en el govern de Catalunya.