Sempre m'ha agradat fer clas-
sificacions i així, en virtut de tal cosa o d'altra, trobar sempre una justificació. A vegades es fa molt costa amunt assumir certes accions i amb una declaració de principis adient i la premissa de millor això que no-res moltes persones i alguns partits polítics se'n surten del dia a dia. Aquí a Mallorca tenim la sort o la desgràcia -qüestió d'ampolles buides, plenes i grau d'optimisme- de tenir un partit com Unió Mallorquina i una persona tan singular com Munar al seu capdavant. El diumenge passat vàrem poder comprovar com totes les Comunitats Autònomes no són iguals i que, precisament, n'hi ha dues que no es deixen dur pel corrent del pensament únic. Catalunya va castigar l'agressivitat del nacionalisme espanyol i ho va fer fugint de la dreta nacionalista de Convergència i de l'esquerra light que representa un partit socialista que és capaç de cohabitar amb discursos oposats. El Govern a Catalunya haurà de passar per un partit en què sols les seves inicials provoquen autèntic terror entre els habitants de mig Estat Espanyol. I és que després de set anys de Govern Aznar -i de l'oposició centralista i pusil·lànime de Zapatero- qualsevol aspiració democràtica que no passi pel sedàs espanyolista i dretà de Gènova 13 és analitzat amb el mateix terror que quan es parla d'Al Qaeda. Aquesta setmana he tengut molt sovint la intenció d'establir contacte telefònic amb moltes tertúlies -especialment d'alguns mitjans de comunicació- per explicar-los que ERC no és, en absolut, la fi del món i que, tranquils, podran viure amb això. De fet, nosaltres duem molts anys suportant molts agravis i aquí estam aguantant el que faci falta. Carod-Rovira com a bon demòcrata i lluitador està disposat a anar on faci falta -si és necessari fins al quilòmetre zero- perquè ho entenguin i, de pas, demostrar que no és vera el que els han contat. Sincerament crec que és perdre el temps perquè, quan ja es tenen idees preconcebudes, diguis el que diguis només servirà per reforçar el discurs creat pels ideòlegs del pensament únic. Els mateixos ideòlegs que saben que dos i dos són quatre i que, quan un partit frontissa diu que no donarà suport a cap partit que a Madrid estigui amb el PP, la cosa comença a pintar malament. Sort que aquí a Mallorca no tenim partits frontisses tan exigents. Aquí el nostre «partit de referència del mallorquinisme polític» -com així es defineixen- pot governar amb qualsevol partit, sigui aquest de disciplina estatal, basca o pollencina, per posar-ne un exemple. El problema a les Illes no és mai ideològic, aquí quan ens posam seriosos parlam de doblers.