El meu conco era fumador de pipa. Sempre amb la pipa a la boca, com un fumeral. D'aquelles pipes antigues amb el caçolí socorrat i l'embocadura del canó gastada, pel tragí entre les dents i la remullada de saliva. Li havia sentit contar històries a balquena del tabac. De quan n'hi havia i de quan no n'hi havia i la gent fumava el que fos: fulles de patatera, fulles de bleda, ben seques, i, fins i tot contava que els de can Barratinet fumaven fulles d'estepa blanca, s'«asunto» era fer fum. I de quan n'hi havia, de tabac, del bo «del de fulla d'espasa» deia ell, i aquí sortien els estraperlos, «quantrabàndols», en Verga, la Guàrdia Civil, la picadura, el tabac de pota d'Eivissa i Maó -ell pronunciava «Mavó»-, tota quanta història hi havia, ell la sabia. Ara, de més gran vull dir, l'omplia de purets forts, els desfeia i la tibava que quasi vessava. Quan hi havia casaments i comunions, els parents les hi donaven, sabedors del gust que passava.
Però la feta, no és aquesta. El conco en Pep, quan s'aixecava es rentava la cara i, tot d'una, cercava la caximba dins la butxaca de l'americana, a l'hivern, o dins la dels calçons a l'estiu. L'omplia i hi calava foc. Tenia el costum, quan tornava els vespres del cafè, ja tardet, de fer la darrera caladeta i la darreríssima xupada, un raig de passes abans de ca seva, per davant el forn, més o manco. Després pegava, amb la pipa, quatre o cinc tocs a la paret i entre dues espires i un cremalló vermell, l'instrument quedava buit i net de tabac i de cendra. I la pipa a la butxaca i fins demà, si Déu ho vol.
Amb els anys, el costum va fer que aquest ritual, una vertadera litúrgia, la fes sempre allà mateix, al mateix tros de paret i, qualque pic, endevinava la persiana de ca ses Catineres. Na Catalina «Catinera» dormia al pis de dalt, però un pic mort el seu home, baixà a dormir a baix, i a més, a l'aiguavés de davant. Se sentia més tranquil·la i podia vigilar millor, deia, la porta del carrer. El primer vespre que hi dormia, com passa quan un barata, no podia agafar la son. I voltes i voltes dins el llit. I vet aquí que sent cops a la persiana i qualcú que traginava per defora. No és mogué gens, gelada, espantadíssima. Res. Allò passà. El segon vespre, torna-m'hi-torna-hi. El tercer vespre, sempre, més o menys a la mateixa hora, ja esperava d'aixecada i li va parèixer veure un home que pegava amb un martell a les persianes i estava una estona davant ca seva fent un trui rarenc. El quart vespre ja l'esperaven, al lladre o a la bubota o al que fos. Eren: ella, el saig i un nebot, molt caçador, amb una escopeta parada. Com els altres vespres, a la mateixa hora, senten passes, uns tocs a la paret i quan suposaven que anava a pegar a la persiana, obrin, i aglapeixen la pipa de l'amo en Pep, encara amb el cremalló ben calent. Les espires pegaren per damunt el llit de na Catalina, el nebot amb les cames tremoloses no havia llevat el «seguro» de l'escopeta -tanta de sort!- i el saig no se'n podia avenir de veure el meu conco amb la boca badada, més sorprès que ells.
El vespre que féu cinc ja buidà la pipa a una pedra escopidora, feta de pedra de Binissalem, que hi havia al cap de cantó, un poc més envant de ca ses Catineres. Els estius quan tothom dormia amb les finestres obertes, els veïnats sentien el tec-tec-tec... de la pipa buidant-se. I ja sabien que a l'amo en Pep li havia pegat son i tornava a ca seva.
