El periodisme tradicional tenia problemes amb l'amplària dels articles: decidir fins on estendre l'envergadura de cada notícia, per dir-ho així, era un estigma cabdal del repòrter. N'hi havia d'expansius i de limitats, de divagadors i definits. N'hi havia, mantenint-nos en el passat, els qui patien -o fruïen, tant se val- relatant un accident de trànsit i fent-ne el principi d'un relat que s'estenia per l'estat de les carreteres, la psicopatologia dels conductors, les transformacions urbanes, aprofitant també per atorgar alguna precisió sobre els darrers trucs mecànics i acabant amb una breu -però profunda- reflexió sobre l'automòbil com a creador de mites culturals. Altres, més mesurats, es limitaven al què, com, quan, on i per què de l'accident, i prou. Entremig, hi ha florit la diversitat. (Escric en passat perquè el periodisme és ja fa temps un mot multitudinari i polifònic que aplega des dels mossos de la classe política fins a la Campos, i des de gent que escriu des de la mateixa taula on reposa la placa del Nobel fins tot ordre de becaris, professionals, afeccionats i gent perillosa, resumint força el panorama. I també perquè, pel poc que sé, avui dia hi ha tants condicionaments ideològics i publicitaris, inconfessats o no, i tantes tradicions i innovacions en l'espès còctel que ens hem d'empassar cada dia, que la simplificació seria ingenuïtat). Tornant al present, el problema es manté: hi ha, per entendre'ns, periodistes amazònics (hegelians, fins i tot, si se'm permet la petulància) a un extrem, i els qui mai no travessen ni el més mínim riuet, per incapacitat o per pròpia i reflexiva decisió, a l'altre. Els primers agafen un tema qualsevol, una excusa, realment, i se'n desfan dels entrebancs de la globalització o dels perills del dèficit de les blue-xips en trenta línies, sense el mínim d'ambició malaltissa. Els altres, els del riuet, són capaços de fer un seguit de cròniques setmanals sobre el petit comerç, o sobre la pol·lució a la mediterrània -parlem de l'amplària de l'article, no de l'abast del tema- sense moure's de les dades i els fets: sense interpretacions, sense propostes, sense valoracions, sense res més que xifres i mots previsibles. No ens distraguem. En el periodisme d'informació, i en el d'opinió, on coincidim aquí i ara vostè i jo, hem posat poca atenció a l'amplària dels articles, i sovint allò que ens provoca insatisfacció no és el fet estricte, sinó l'excés o el defecte de perspectiva que se'ns proposa: observar cada cas de terrorisme domèstic, de maltractaments, sense interrogacions sobre la ineptitud de la justícia resulta truncat, tal com rellegir durant mesos els tràngols americans a Bagdad sense recordar el vot dels nostres veïns. La qüestió no és el tema ni la posició que en prenem, sinó l'amplària. Qui situa el jeroglífic de la política catalana com un fragment de l'espanyola, ja ens diu la seva, sense més, ben igual que el fingit desinterès del president extremeny ens evoca una idea d'Espanya o vol dir que no hem papat ni una. La publicitat turística -malgrat que es difongui a les fires internacionals- s'adreça només als illencs, i les estadístiques estatals sobre el preu dels habitatges ens resulten tan llunyanes com si es referissin a un altre planeta. Si desenfoques l'amplària, per tant, el tema i la posició o l'opinió no tenen interès ni encert. Un dels grans, Mark Twain, ho resumia dient que -havent fet de pilot fluvial, d'impressor ambulant, de miner de l'argent, de milionari, de tabolaire i de rodamón- mai no s'havia sentit tan indecís, tan pusil·lànime, com fent de periodista. Òscar Tusquets ho completa quan explica que la tragèdia de Dalí no va ser la mirada de l'antifranquisme, ni les destralades sentimentals i econòmiques de Gala, ni els problemes econòmics, ni la supèrbia de l'artista, ni el penediment per l'obra no feta, sinó la incapacitat per superar aquella primera operació de pròstata, de la qual se'n va sortir viu, però vell. Així que, encara més: la qüestió no és tan sols fins a on estendre el fil, sinó també encertar amb el punt de partida.