Dimecres, 12.- Les construccions que són seu de centres d'ensenyament, especialment les escoles i els instituts que pertanyen a l'ensenyança pública, car els col·legis de la privada sovint manlleven la nomenclatura al santoral, es personalitzen amb el nom d'algun personatge, sobretot de procedència o lligams locals, que hagi excel·lit en l'àmbit del coneixement, ja sigui artístic o literari, o qualsevol altra excel·lència de la saviesa, el pensament, l'exemple o el mecenatge. Aquest bateig d'una criatura civil, estructura òssia de ciment que amb el llinatge s'anima, té un doble objectiu: d'una banda, quitar un deute col·lectiu envers aquell qui s'homenatja i, alhora, honorar, amb el retard que exigeixen la burocràcia, les discrepàncies dels padrins polítics i la ignorància, la personalitat d'aquells que han sobresortit, al llarg de la història, en la tasca intel·lectual o la defensa de les llibertats, cíviques, socials o nacionals. D'altra banda, dotar d'identificació els edificis que, altrament, foren anònimes costures de confinament didàctic. El cas és que a la ciutat d'Inca hi ha dos instituts: el Berenguer d'Anoia i el Pau Casesnoves. Pel que fa a aquest darrer, pren el nom de l'agermanat, cirurgià i resident a Inca a finals dels segle XV, tot i que sembla que llur família era nadiua de Menorca, sobre el qual Jaume Serra i Barceló, doctor en història, ens dóna raó al llibre Pau Casesnoves i les germanies a Inca, editat l'any 2001 dins la col·lecció «Papers de l'institut». Quant al Berenguer d'Anoia, obert l'any 1970, pren el nom d'un trobador que, a les acaballes del segle XIV, era natural o residia a Inca i del qual se'n saben poques coses, tret que és l'autor d'un llibret que ha per títoLo mirall de trobar.
En el carrer de la Palla, de Barcelona, hi ha la llibreria Batlle: compra i venda de llibres, mapes i goigs, vells, antics i usats, un món clos ben especial en un carreró d'estructura medieval en el barri gòtic, lloc de comerciants i antiquaris en petits locals rehabilitats de la menestralia. Allí, de les prestatgeries que fan olor de lletra humida i de paper tancat, m'he assortit, sovint, d'alguns exemplars de la col·lecció Bernat Metge, com són els Epigrames de Marc Valeri Marcial, en traducció del professor Miquel Dolç. Marcial fou, si no el primer, sí un dels primers mercenaris de la literatura, una tradició que la modernitat ha conservat, àdhuc enriquit, mestre de l'afalac i l'adulació envers el poder i, això no obstant, autor d'una obra poètica, entre irònica i satírica, prou intel·ligent i bella; o de curiositats com és ara El dolor de cada dia, de Jaume Vidal Alcover, dedicat, signat i datat el setembre de 1957, data de la seva edició a Gràfiques Miramar, sembla que fora de col·lecció i amb coberta d'en Pavia; o una petita obra que ens interessa ressenyar ara i aquí: Poèticas catalanes d'en Berenguer de Noya y Francesch de Olesa, edició de l'any 1909 a cura de Gabriel Llabrés i Quintana, historiador nascut a Binissalem el 1858 i mort a la Ciutat de Mallorca el 1928, llibret del qual se'n feren 300 exemplars numerats: de l'1 al 50 en paper de fil de casa en Guarro i del 51 al 300 en paper aciuronat.
De Santander estant, on ocupava càtedra de geografia i història, en Llabrés i Quintana aprofundí en l'estudi de l'autor de Lo mirall de trobar, sobre el qual la documentació és escassa, aportant algunes dades ben interessants, com és ara la cita del marqués de Santillana, referida a Berenguel de Noya, en el pròleg dels Proverbios, l'any 1436; apropant-nos el testimoni d'estudiosos i erudits de la poesia de l'edat mitjana; fent-nos avinent la interpretació de l'acròstic i de les lletres finals dels versos on l'autor s'identifica i senyala Inca com a lloc del seu naixement. Així mateix podem llegir les cinc parts en les quals divideix el trobador el seu mirall de trobar, o de versificar, o de rimar, dirigit a tots aquells que vulguin escriure trobes, composicions literàries i musicals destinades a ser cantades, i difoses, pels joglars, de forma correcta: la primera part fa referència al verset, la segona a l'alfabet, la terça a les figures, la quarta als vicis que són esquivadors i la cinquena a les colors retòriques aprovades en trobar. La doctrina de totes cinc parts procedeix dels antics trobadors, dels quals en cita catorze, i de l'Escola de Tolosa, moviment renovador de la poesia trobadoresca, d'influència notable als països catalans durant els segles XIV i XV, que, tanmateix, no aconseguí redreçar la seva decadència.
Lluís Maicas, escriptor
