Comentam, a la tertúlia, que el treball és una maledicció bíblica. Tots hi estam d'acord, però algú apunta que no acaben aquí els seus inconvenients i desavantatges. Vaja, que a més d'un càstig de Jehovà, Adonai o com es digui el creador de l'invent, resulta que no n'hi ha per a qui en vol. I només un petit percentatge de la població laboral mundial es pot permetre el luxe de treballar en allò que li agrada i per a la qual cosa està dotat. Sentir-se (o no sentir-se) ben pagat, és una altra cara del conflictiu poliedre. Finalment, hi ha els perills de vida o de salut que qualsevol ofici comporta en un grau més o menys elevat.

-Les antologies poètiques dels 60 diu n'Aquil·les, eren generoses en caigudes d'obrers des de les bastides de la construcció; miners amb silicosi; barrobins que explotaven a les mans dels barrobiners; soldats morts a la guerra i deficiències sanitàries de tota mena a les barriades que formaven els cinturons industrials.

-I era normal, perquè de tot això hi havia, i molt. Els poetes, a més, esperaven que la poesia seria un arma cargada de futuro.

-«Esperaven», dius? O tu no hi eres?
-També és vera, també és vera. De tot hem arribat a fer, en aquesta vida miserable.

-I per què degué esser que canvià tant, la poesia? Que potser deixaren de caure, els homes, de les bastides? O es trobaven, com aquell, un Sant Vicenç Ferrer que els aturava enlaire?

-No van per aquí els trets. Diu la lògica, amb claredat meridiana, que si multipliques les bastides, multipliques les probabilitats de caigudes.

-Idò digués que els poetes començaren a mirar cap a una altra banda.

-El tema seria bo per a un debat de congrés. Personalment, em sembla que el buit polític i de comunicació que fins a un cert punt volia omplir la poesia d'aquells moments, fet i fet era només una salmòdia de queixa. Foren necessàries moltes coses perquè s'arribàs a una tasca eficaç de prevenció dels accidents laborals.

-O sigui que...
-Clar i llampant: quan una Conselleria de Treball s'ha proposat treballar amb rigor i eficàcia, alguna cosa ha aconseguit en aquesta direcció. I això ho saben tant els sindicats com els empresaris.

l l l
ELS PERILLS
Cada treball té el seu risc.
-Clar. Els pilots de proves, van i se la foten, com els «paracas» i algun astronauta. Els psiquiatres pateixen un fort desgast mental; n'hi ha que acaben fent o dient coses rares. Les mestresses de ca seva, com veus cada dia en els diaris, reben a través desoi disant «company» les terribles racions de violència que hi ha dins l'ambient, i pensa que n'hi ha molta, mitjançant una llei malalta de vasos comunicants...

-I els periodistes què? Tenen cera del Corpus?
-No fotre! També tenen el seu risc laboral.
-Ho dius pels corresponsals de guerra?
-També, però estadísticament no seria aquest el perill màxim. La mortalitat dels redactors i directius amb llargs anys d'exercici sol anar per la banda de l'infart de miocardi.

-La tensió de prendre el pols i escoltar el bategar d'un món com aquest dia per dia, deu acabar per fer el seu efecte.

-És com la mar. Fa forat i tapa. Però la passió per l'actualitat és més forta que tot. La prevenció es diu Astuda o Adalat i, en casos d'emergència, Cafinitrina. Però amb recepta.