No hi pot haver democràcia digna de respecte sense uns mínims de coneixements elementals. Sempre m'ha sorprès la facilitat de la majoria d'homes i dones per a acceptar amb naturalitat la democràcia quan està en estat de descomposició. La llarga pràctica de la demagògia ha creat una forta afició, així hi ha molta gent que no va a votar o vota una opció concreta i després gaudeix els quatre anys fent-se el màrtir compromès amb la terra. La seva butxaca és el que realment compta i és, a la vegada, el que l'ha conduït a la situació actual.
El fet és comprensible quan la democràcia, aquesta d'aquí, està avariada. La mentida i la manipulació mediàtica semblen, per molts, un signe vital de llibertat d'expressió. Seria monstruós en un ordre democràtic coherent i de debò, suportar aquesta pressió i ràpidament es tallaria amb els mitjants jurídics pertinents. La manera més eficaç de desvirtuar tot un sistema de valors de convivència i llibertat és aquesta. Però demagògia i democràcia real no han lligat mai.
Conèixer el grau d'higiene mental d'una societat no és molt difícil. Sols cal que ens fixem en nosaltres mateixos i els valors que ens regeixen per arribar fàcilment a les conclusions que ens facilitin entendre quin és el problema de fons. Hi ha uns impostos per pagar i també unes normes per complir. La corrupció disfressada de generós foment de la cultura és ja pertot arreu part de la normalitat.
Duc un parell d'anys denunciant les irregularitats que es produeixen amb doblers públics. Es publiquen llibres amb el capital de tots i es regalen a uns pocs. Com a llibreter he demanat que tinguin tots un preu simbòlic, però que tinguin el mateix preu per a tots. No pot ser que algú enxufat sigui obsequiat, com passa sovint, amb un llibre de noranta euros i un pensionista que fulleja el mateix a la botiga quan veu el preu i no el pot pagar, se'n vagi amb la cua enmig de les cames. Tampoc és raonable (i no ho entenen) que quan vénen investigadors de fora, es trobin que és impossible servir els títols «exhaurits» que han sigut repartits a discreció. Després d'un article com aquest vaig veure córrer molta gent i alguns encorbatats em vingueren a veure a primera hora del dia següent. Em va sorprendre moltíssim (i si us plau, us podeu abstenir de repetir l'esforç). Els seus responsables van canviar la tendència circumstancialment, en el moment que tocava la publicació d'uns pergamins d'una parròquia de Ciutat. Enmig de la crema eclesiàstica i política (els abrics de pell i tota la parafernàlia del moment), s'entremesclaven els càntics celestials amb els sorolls de les bosses del supermercat mig arruades i a punt de ser omplides per les senyores de torn. L'escàndol fou gros, «aguantar dues hores de presentació per a res» dugueren com a conseqüència per a un servidor la visita del rector corresponent amb caixes molt destrempades. L'encontre no fou massa dilatat, vull dir que durà poc; car un servidor no és afectat de comunicar-se gaire amb rapinyaires. Així i tot em sorprengué el ressò d'un subtil articletxo. Passat el temps un informador de primera línia (entre els historiadors) m'assabentà que de cara a la galeria ja no es regalaven llibres «i tot, per culpa teva» (ja te fotràs), però «fill meu... hi ha solucions per a tot!»: es posà una altra data que no coincidís amb l'acte i una llista prèvia per a l'hora del nou repartir d'estranguis.
Siguin d'un color o de l'altre tots ho han fet i tots ho fan i s'han cansat d'anar amb punyetes.
Ara, es tornen a fer obsequis a les totes. Pels sofrits assistents als actes, des dels llocs de responsabilitat se sent una «dolça misericòrdia». Enhorabona a tan cristians sentiments, però quin valor tenen els llibres? I quin valor té la nostra cultura? O tal volta: és tan valuosa que no té preu. Al mateix temps famílies d'immigrants volten per Palma per trobar els llibres de text que no poden pagar. No els arriba el sou i a més a més ara ja no els trobaran enlloc. Amb aquests regals institucionals es podria finançar cada any no sols els nouvingunts, també gran part del llibre de text que fan comprar als nostres fills, per no dir tots, si descomptam el menjar i el beure.
