La situació de l'Iraq per a la principal potència ocupant, els Estats Units, s'assembla cada cop més a la de l'antiga Unió Soviètica dels anys vuitanta, que mantenia un potentíssim exèrcit a l'Afganistan. Tant a un lloc com a l'altre, les accions dels resistents es feien cada cop més atrevides mentre s'estenia la desesperació entre les forces de la potència conqueridora.
És des d'aquesta premissa que tot fa pensar que els homes de Saddam Hussein compten amb importants suports exteriors. Si els afgans pogueren derrotar l'aleshores potentíssim exèrcit roig va ser perquè eren armats, finançats i alentats per la CIA. De la mateixa manera, seria impossible que mig any després d'acabada oficialment la guerra, les restes de l'exèrcit de Saddam poguessin colpejar diàriament a diferents llocs sense suport exterior. Els americans poden mantenir el control de les ciutats iraquianes, però un país que té unes fronteres enormes amb Jordània, Síria i l'Iran no es pot controlar amb facilitat. La Casa Blanca sap perfectament que la situació li fuig de les mans perquè l'Iraq s'ha convertit en el front en el qual volen lluitar, de manera directa o indirecta, tots els musulmans que temen o odien l'hegemonia ianqui arreu del món. El problema és que amb forces convencionals és molt difícil acabar amb aquesta situació. Els EUA no estan ara mateix en condicions d'envair altres estats després del fracàs iraquià. Només poden aguantar. La pregunta és fins quan.
