En el darrer Congrés Internacional de Psiquiatria celebrat a Palma, un gran encert del president Miquel Roca i el seu equip de col·laboradors, els psiquiatres Eduardo García Campa i Manuel Gurpegui presentaren, mitjançant sengles comunicacions, la problemàtica del burnout que hom pot relacionar directament amb el mobbing, més conegut dins el món laboral i amb seqüeles que han assolit dimensions socials. En Macari, «El Xoco», es mostra particularment sensible a les noves síndromes, segurament influït per la seva experiència carcerària, que ell superà mitjançant estudis per la Universitat a Distància, a força de voluntat, dins un mitjà advers.

-Dins la presó, emobbing era el nostre pa de cada dia, si no acceptaves una quantitat enorme de pressions que et podien venir d'on menys t'esperaves. Són coses de les quals no m'agrada parlar massa.

-Ho crec. En tot cas, les síndromes modernes s'observen sobretot dins el món laboral. És a dir, entre gent que fa feina.

-És cert. Tenc notícies que el doctor García Camba es va referir a uns quaranta milions d'europeus tocats per aquesta disfunció que definia més o menys com a «manca de concordança entre les expectatives laborals i la realitat de la feina».

-És un problema molt antic, Xoco, que només recentment ha merescut atenció social i facultativa.

-Vols dir? Els papers semblen presentar-lo com un factor modern de risc, que desemboca sovint en malaltia o que, en tot cas, predisposa a patir ansietat, depressions, insomnis...

-I també abús del tabac, l'alcohol i altres substàncies tòxiques.

l l l
UN MAL VELL
-Naturalment, davant aquestes situacions que es generen i es retroalimenten en el mateix lloc de treball, deu esser molt mal de fer trobar un tractament adequat que es limiti als antidepressius i els ansiolítics. Això si no surt un facultatiu que afirmi que són les defenses del treballador, les que estan baixes i són, per tant, la causa del problema.

-Aquestes situacions engendren un procés de desànim, desesperança, infravaloració de les pròpies capacitats, baixada fonda de l'autestima, de conseqüències imprevisibles.

-Tant la societat, que és salvatgement competitiva, com el sistema empresarial agressiu o les manipulacions internes de l'administració, han fomentat aquestes noves maneres de «sentir-se malalt dins el món», per dir-ho amb mots de Jaspers, noves modalitats d'amargar la vida.

-Quan vaig tenir el meu primer treball en una empresa bancària, el 1960, es parlava en veu baixa d'un cas que podríem considerar com a prehistòric d'aquests conflictes.

-Què havia passat?
-Algun temps abans d'haver guanyat jo la meva plaça per oposició, un apoderat havia comès un error, del tot involuntari, potser en relació a una perspectiva financera o, simplement, només una resposta a qualsevol insolència de la direcció, gent acostumada a enflocar: «a vostè no el paguen per pensar». O també: «vostè no pensa», segons com els convenia.

-I què li varen fer?
-Durant dos anys el tingueren assegut a la seva taula durant l'horari laboral complet sense passar-li ni un sol treball. I l'home, incapaç d'obrir-se camí en una altra direcció, va acabar desfet per sempre. Brillant com era, ara el veus prejubilat i ja no coordina...

-Un gran estil que ha trobat perfeccionaments sofisticadíssims. En parlarem, algun dia.