Les lletres en pantalla no t'unten de tinta

Els enginys per prendre imatges s'estenen a una velocitat de vertigen: ara fa un any començava una campanya de Nadal -ja hi ha llums a Ciutat, i les bústies vessen publicitat de juguetes i ornaments diversos, maniobra de distracció preventiva, just quan sabem que el mes d'octubre també ha dit «sí a l'atur»- on l'estrella dels regals era la càmera fotogràfica digital; fa una mica menys hem començat a veure telèfons mòbils que treuen «fotografies». Així, entre cometes, perquè són fotos en un sentit ben laxe. Cromitos en una pantalla. Amb aquesta tecnologia també hem tornat a sentir el jurament etern i apocalíptic: «serà el final del paper!!». Apocalíptic perquè si un dia deixam de necessitar aquest suport potser trobarem els boscos innecessaris... Però no: el costum, l'educació i, en certa manera, la superstició ens du a haver de menester imprimir les instantànies per fer-les «reals». Tant que una coneguda marca de productes tecnològics de consum ja comercialitza impressores autònomes «de butxaca». Perquè la captació i la materialització del moment en el paper sigui immediata. Una polaroid del vint-i-u, vaja. Encara que tenguis el quadre emmagatzemat en uns megas i el puguis enviar a l'altra punta del món en segons, retocar-lo i veure'l en una pantalla, no és del tot «real» fins que no el tens damunt paper. No només ens passa amb els futurs records, això: les companyies aèries topen amb reticències de la parròquia quan llencen iniciatives com la del «bitllet sense bitllet». O sigui, un passatge que pagues però que no toques fins que no arribes a l'aeroport i factures. La majoria s'estima més tenir el salconduit en un format decimonònic que «virtualment», meam si amb tanta virtualitat ens quedarem a terra. Queda molt de camí per recórrer... També en els llibres, encara que l'imaginari col·lectiu excusa el fetitxisme per les enquadernacions: aquí pot valer més el continent que el contingut.