algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

Quan hom arriba a desitjar acabar

El poeta, crític d'art, bibliòfil i peculiar creador de faules de fantasia sense regnes i humorista Joan Perucho -que, per cert, va fer part del seu servei militar al quarter de Sant Pere, poc després d'acabada la guerra incivil- es va acomiadar de tot i de tothom d'una forma tan i tan clara, en una entrevista que li va publicar el diari Avui, dia 20 de febrer d'enguany -poc després que li fos concedit ePremio Nacional de las Letras i que Jordi Pujol no considerés oportú felicitar-lo-, que, quan m'ha arribat la notícia de la seva definitiva partida, la meva primera reacció, potser una mica forassenyada -i certament fora de lloc-, ha estat la de demanar-me, incrèdul per un moment, si realment no feia ja algun temps que l'escriptor havia mort.

De fet, en la memorable entrevista en qüestió, que li va fer Enric Vila -entrevista que, sens dubte, és ja un document important de la nostra petita història-, indicava fins i tot el nom de la clínica on volia fer-ho, on volia morir. Precisava que volia ser incinerat; deia, literalment: «No vull que m'enterrin: la roba s'encarcara, fas ferum, el cos es descompon, és horrorós!». També comentava amb el periodista com tenia pensada l'esquela, i, en definitiva, manifestava ben clarament: «Ara ja no m'interessen les lletres ni la cultura. Només m'interessa morir-me». Realment, s'expressava amb una sinceritat total. Després de tot, quan un és conscient que la Madona es troba tan a prop, sembla lògic que un se'n faci set trons dels respectes humans i del decòrum tan nostrat. Tot garbellat, la conclusió que un treia de l'entrevista en qüestió era que, molt malalt i molt empès, Joan Perucho ja en tenia la pipa plena i decididament anhelava tocar el dos. Perquè també contava que, per problemes de la vista i del seu estat general, ja no podia llegir cap dels trenta mil volums que havia anat abassegant al llarg dels seus vuitanta anys i escaig i si, bibliòfil reconsagrat o empedreït, encara continuava de tant en tant adquirint exemplars rars -a la llibreria Ripoll del carrer de Sant Miquel, sempre que veia a Ciutat, per exemple- ho feia sols per a poder tenir-los entre les mans i acaronar-los (està comprovat que hi ha vicis que duren uns més que els altres).

Ara Robert Saladrigas ha recordat com l'escriptor no acabava de ser considerat, per l'Establishment barceloní, com a plenament «dels nostres»; de fet, d'una banda s'ha lliurat massa a les fantasies llibresques estil Lovecraft, seguidor que va ser de la seva tècnica discursiva, la qual cosa ha fet que la seva obra no s'hagi mai presentat com a compromesa; de l'altra, no ha tingut manies a escriure en castellà i, per a fer els deu reals justs, no ha amagat mai la seva admiració per l'obra de certs escriptors, independentment de quin hagi estat la seva relació amb el franquisme: Rafael Sánchez Mazas, Eugenio Montes, Julian Ayesta, Sebastià Sánchez Juan. Sense oblidar tampoc, per descomptat, Eugeni d'Ors, el qual encapçalava per ell el trio dels millors escriptors catalans del segle XX: Eugeni d'Ors, Josep Pla i Carles Riba, per aquest ordre.

També és impressionant la bibliografia que ens deixa, que ocupa gairebé dos folis: més de cinquanta títols en català i una desena en castellà, la llengua -com ell recordava- de la seva mare, nascuda a Medina del Campo. Potser qualcú dirà que, tal vegada, el seu horari de funcionari com a jutge li va permetre escriure massa i que això fa que la seva obra resulti desigual. Tanmateix, en poesia, els seus tres primers llibres quedaran especialment: Sota la sang (1947), tal vegada el més existencial -que Teresa Pàmies considera que és el seu millor llibre-; Aurora per vosaltres (1951), més en la línia del noucentisme ribià, d'un cert aticisme; i El mèdium (1954), d'una poètica senyorívolament malenconiosa, molt eficaç i solemnial. També, sense cap dubte, com a mínim dos llibres de prosa: Llibre de cavalleries (1957) i Les històries naturals (1960), la seva obra que ha estat més traduïda -a més de vint idiomes- i que va merèixer l'interès de Harold Bloom, que la va incorporar al seu «cànon».

Bartomeu Fiol, escriptor

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.