El príncep Felip de Borbó ja havia avançat que el seu matrimoni no vendria condicionat per l'extracció social de la seva parella, seguint, d'aquesta manera, l'exemple de la seva germana Cristina. Així, la senyoreta Letizia Ortiz pot convertir-se en la primera reina d'Espanya per les venes de la qual no corre sang reial. Aquest fet, per ventura insignificant a primer cop d'ull, cobra un cert relleu quan se'l contempla a la llum d'una tradició tan estantissa com mala de rompre. Però l'anunci matrimonial de Felip de Borbó també presenta un altre aspecte interessant, que igualment afecta la seva promesa: la senyoreta Ortiz va estar casada i ara està divorciada. La qüestió tampoc no té més importància si se la desvincula del pes de la tradició. No obstant això, aquest detall no és del tot innocu per als espanyols dotats d'una mica de memòria, i que recorden, per tant, la duríssima campanya organitzada per la jerarquia catòlica contra la llei del divorci dissenyada per Fernández Ordóñez, aleshores ministre d'UCD. Convé recordar, també, que Aliança Popular, el partit que, en refundar-se, donà lloc al Partit Popular, va fer tot el que estava a la seva mà per barrar el pas a la llei (i hi va votar en contra). Han passat els anys i ara la jerarquia catòlica ha renunciat definitivament, sembla, a demanar al Partit Popular que derogui una llei que, al seu judici, atempta contra la moral catòlica; en canvi, obté altres avantatges. No obstant això, xoca el seu silenci sobre l'anunci de la Zarzuela, però no tant com la seva obstinació a mantenir, contra tota tendència social raonable, actituds ancorades en una moral rància i reductora de les llibertats. Del propi silenci d'avui podria aprendre la jerarquia catòlica alguna lliçó ben profitosa per sintonitzar amb una societat moderna, plural, i amb uns fidels que, en la seva majoria, volen viure la fe com un missatge d'esperança, com un compromís solidari, i no com un llast que no té més sentit que el de mantenir-se aferrats al passat.