Stalin i Israel

Quan Israel aconseguí la independència, la Unió Soviètica d'Stalin va ser el primer Estat que la va reconèixer. I no només això: Stalin donà ordre al govern de Txecoslovàquia (ple de jueus comunistes) perquè enviàs armes a la nova nació sobirana per a lluitar contra la Legió Àrab, formada per voluntaris de diversos països musulmans. Stalin volia que Israel jugàs un paper d'equilibri i d'enteniment en el cada cop més imparable món xapat en dos blocs en aquell intens 1948. Però molt aviat canvià d'estratègia. Stalin tenia milions de súbdits musulmans dins les seves fronteres, a un costat i a l'altre de la mar Càspia, i intuí el perill. Tot d'una va veure l'onada d'indignació antiisraeliana que s'estenia per les mesquites des d'Àfrica fins a Oceania, passant per bona part de l'Àsia. Stalin féu números: els jueus podien ser, com a molt, deu milions de persones escampades per tot el món. Els musulmans són més de mil milions. Si el gran dictador aspirava a la revolució mundial no podia donar l'esquena a la demografia del planeta. Per això l'URSS canvià de bàndol. Stalin era un cínic i un assassí, però no era beneit. I la reflexió que ell féu és la que no duen a terme ara Occident ni Bush: com és possible intentar la globalització de l'economia atacant, menyspreant o dividint per interessos concrets una part tan enorme de la humanitat?