Política de fets i política d'imatge

La passada legislatura el director general de Política Lingüística, Joan Melià, hagué d'amenaçar de dimitir perquè es donàs una empenta definitiva a la normativa que incrementava el nivell de català exigit en l'accés a la funció pública. En canvi, l'exvicepresident Sampol no tengué cap mena de problema per desplegar disposicions lingüístiques per al comerç, el resultat de les quals ha estat fantasmagòric. Actuant amb una lógica impecable, el PP manté la llei del montuïrer i suprimeix les regles que Melià i Damià Pons impulsaren quasi en solitari. La Llei Sampol i l'actuació de l'exdirector general marquen, respectivament, la diferència entre una política d'imatge i una política de fets. Ara resulta curiós observar com la immensa majoria dels que deploren l'actuació de José María Rodríguez a la Conselleria d'Interior no dedicassin una sola línia a donar suport o a felicitar-se per la pràctica de Joan Melià. Els progressistes, els ecologistes i els nacionalistes tenen una tendència irrefrenable a la necrofília, de forma que tan sols valoren les coses quan les han perdudes. Segurament, per a ells, un determinat grau de competència lingüística en català és la cosa més normal del món. Ho seria en un país ideal, que no és el nostre cas. Des d'aquí vull animar els sociolingüistes perquè realitzin una immersió en el món real. Haurien d'investigar quin percentatge de la ciutadania de les Illes Balears és capaç de redactar correctament una felicitació nadalenca amb una extensió de 30 paraules. Per ventura així encara valorarien més l'esforç que es dugué a terme i el risc que es va assumir des de l'anterior Govern.