A partir d'aquesta setmana, a Catalunya, els menors de catorze anys no podran assistir a les curses de braus. La prohibició ha coincidit amb l'entrada en vigor de la llei que prohibeix que en els centres d'acollida d'animals es sacrifiquin els cans i els moixos sense amo. Ambdues normes posen de relleu la decisió de la societat catalana d'abandonar costums cruels i, en el cas dels toros, de sintonitzar amb la cultura de la no violència. Són, per tant, lloables, i em semblaria de mal gust posar de relleu el desengany que hem tengut, en veure que països com Anglaterra defensen els drets dels moixos a una vida digna i aplaudeixen els seus soldats quan tornen de fer una carnisseria entre la població de l'Iraq. Tanmateix ho he dit. Però deixem-ho estar, una cosa no lleva l'altra. Vull dir que l'amor als animals dignifica un país, és evident. En aquest cas, Catalunya, encara que en la prohibició dels nins a anar als toros hi ha subjacent la voluntat dels grups nacionalistes de posar entrebancs a la celebració d'un espectacle que consideren aliè a la cultura catalana. Curiosament, els catalans de França, alguns dels quals militen en el catalanisme més ferm, no pensen així. Es miren en Mistral i en la tradició ramadera de la Camarga i, en conseqüència, entenen les curses com un espectacle propi. De mica en mica assoleixen més prestigi les curses de Mont de Marsan, de Nimes, de Baiona o de Besièrs. Però l'activitat taurina a la Catalunya francesa augmenta, de manera que actualment hi ha toros amb assiduïtat a Gimont, Sainte-Sevère, Fenollet, Frejús, Sainte-Marie de la Mer, Ceret, Sostons, Dax, Carcassona, i Arle. Ceret, concretament, disposa, des de l'any vint-i-dos del segle passat, d'una plaça amb prop de quatre mil localitats. És petita, petitíssima, si tenim en compte que a la de Muro n'hi ha set mil. Els aficionats de Ceret, però, a diferència dels murers, exigeixen el bou gros i amb un banyam tan llarg i ample com el manillar de les bicicletes antigues. A Ceret s'han acostumat a veure els bous del senyor Miura, un ramader mític. D'aquests bous no se n'han vist a Mallorca, d'ençà de l'any cinquanta-cinc. Va ésser en el Coliseu Balear, i els va torejar tots sis Antoñete, un dels toreros més importants de totes les èpoques i, molt probablement, l'únic republicà que va tenir la gosadia d'insultar Franco a la cara. Tornem a Ceret. D'aquí dotze dies tindrà lloc la primera cursa de les festes locals, amb bous d'una altra ramaderia també mítica, la de Pablo Romero. Un dels toreros que s'hi enfrontaran serà Serafí Marín, un fill d'immigrants, nascut a Vilanova i la Geltrú, que pregona arreu la seva procedència catalana. Marín té un valor fora mida i li espera un futur esplendorós si no l'escalabra un bou abans d'hora. Possiblement els seus mèrits professionals li han fet un lloc en els cartells de Ceret, però és indubtable que també hi ha influït el fet que sigui l'únic torero de la Catalunya estricta que participa a les grans fires espanyoles. Les curses de Ceret són una manifestació de la catalanitat més pregona. Tant els corralers com els rascledors vesteixen les robes tradicionals del pagès català, inclosa la barretina. I la llotja dels músics és presidida per la senyera. Les mostres d'afirmació nacional no acaben aquí. Abans de començar la cursa, la banda interpreta Els Segadors, amb el públic dret en senyal de respecte per allò que consideren (i amb raó) l'himne nacional de tots els catalans. I a la mort del cinquè bou, sona La Santa Espina. Els catalans de França no tenen excessives oportunitats de donar testimoni de quina és la seva identitat. Els toros és una d'elles. Visquem i coses veurem.