El candidat a la presidència de l'Assemblea de Madrid, Rafael Simancas, convertí ahir el seu discurs en un al·legat moral a favor de la seva opció i llançà duríssims atacs contra el PP per aprofitar-se de l'actitud de dos dels seus diputats trànsfugues. És legítim i perfectament democràtic que Simancas hagi adoptat aquesta posició. El poble de Madrid votà majoritàriament esquerra i ara no ha de pagar el fet que dos desaprensius traeixin el partit que els va incloure en les seves llistes. Simancas sap que en cas que hi hagi noves eleccions necessitava fer arribar aquest missatge de dignitat al seu electorat.
Ara bé, per molt honorable que sigui la seva acció, no cal oblidar que el problema és de la Federació Socialista de Madrid. Aquesta formació pateix una greu malaltia de corrupció que no ve d'ara, sinó que s'explicità de manera molt preocupant a l'època de Felipe González, en què alts càrrecs del partit hagueren de presentar la dimissió de la manera més vergonyosa i fins i tot, en alguns casos, acabaren a la presó. El problema de José Luis Rodríguez Zapatero és que encara no ha pogut trencar del tot amb l'època González. Si ho hagués fet i s'hagués explicitat un nunca máis respecte al felipisme, és molt probable que personatges com Balbás, Tamayo i Sáez ja no serien al partit socialista.
Ara Simancas ataca amb duresa el PP i afirma que no serà president amb el suport de corruptes. Fa molt bé de dir-ho. Però el que també hauria d'anunciar és una bona neteja dins les files socialistes, que en els anys del felipisme triomfant s'omplí d'arribistes i oportunistes que ara mostren la seva autèntica cara.
