nubes dispersas
  • Màx: 30°
  • Mín: 25°
27°

Constitució Europea: començar a pensar el referèndum

És probable que el proper mes de juny, juntament amb les eleccions al Parlament Europeu, tenguem el referèndum de la Constitució Europea. Així doncs, haurem de començar a moure debat i reflexió per tal de veure si és millor votar que sí, votar que no, o no votar ni que sí ni que no al text constitucional europeu. I dic que s'haurà de moure debat i reflexió perquè no és una qüestió que tengui resposta ràpida i indubtable. Vegem-ho.

En principi, voldríem votar que sí: volem més Europa, i el mateix fet d'aquesta Carta Magna és una passa endavant cap a una unitat política que vagi més enllà d'un espai econòmic de lliure comerç. L'argument principal del vot afirmatiu és aquest desideràtum que s'expressa en el lema «més Europa», amb el qual s'esbossa l'anhel d'un Vell Continent compromès amb els valors democràtics i una Europa contrapès dels Estats Units. Enfront de l'unilateralisme i el neoimperialisme de Washington, hi hauria d'haver l'aposta europea per la legalitat internacional. Enfront del liberalisme econòmic ultraortodox, l'Europa de la protecció social. Enfront de la dominació basada en la superioritat militar, l'Europa que vol diplomàcia prevetiva i diàleg de civilitzacions. En lloc del menyspreu nord-americà per la normativa internacional de protecció del planeta, la saviesa europea que sap que la casa comuna està en perill. I així amb altres qüestions: «més Europa» és la representació d'una esperança, i votar que sí equivaldria a l'afirmació de l'esperança.

Què passa, però, si l'esperança sembla vana, si les darreres passes d'Europa no van pel bon camí? No falten indicis que això és el que succeeix. El primer, el propi caràcter de la discussió constitucional, excessivament centrada en els complexos laberints de repartiment de poder entre els estats: un fet, en si mateix, que equival a una negació d'aquest desig de l'Europa de la democràcia, la justícia i la pau. El segon, l'absurda polèmica sobre la referència explícita al cristianisme com a principal herència cultural europea. No és veritat que es pretengui un pur reconeixement d'un fet històric, sinó que es vol fixar una marca identitària europea que ens oposi a les «civilitzacions» (en el sentit de Huntington) veïnes i rivals (l'Islam sobretot, naturalment). El tercer, el blindatge que el text atorga al poder dels Estats. És la Constitució d'una Europa dels Estats, no d'una Europa dels pobles. Fins i tot santifica la intangibilitat de les fronteres estatals actuals, que resulten així petrificades en virtut d'una arquitectura superior a la dels països actuals.

Hauríem d'afegir algunes coses, que si bé no figuren directament al text constitucional, sí que són ben il·lustratives de l'esforç que alguns estan fent per enfonsar les esperances en una Europa il·lusionadora. Cal referir-se a voluntat declarada pel govern de Bèlgica de modificar la seva llei que oferia protecció universal contra qualsevol crim de guerra o de genocidi, sense consideració de si hi intervenien nacionals belgues: el somni de la protecció universal dels drets humans recula. I, sobretot, cal referir-se a la inexorable penetració doctrinal del militarisme nord-americà a Europa: les darreres propostes de Mister PESC (el nostre Javier Solana) són tot un tribut a la ideologia del domini basat en la força militar i del terrorisme internacional i els estats pàries com a noves amenaces que cal atacar, si cal, de forma preventiva.

Així estan les coses, en resum. Hi ha mesos per davant, però convé anar pensant la millor manera de dir que sí, que volem més Europa, però que no, que no és ben bé aquesta Europa la que volem.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.