Les bones notícies no són notícia, repeteixen alguns -sobre el periodisme s'han dit tantes bajanades com sobre qualsevol altra activitat humana. Ja ho crec, que les bones notícies són notícia, sobretot quan provenen d'una institució que només estava atenta a les grans obres públiques amb mediació privada. Parlam de l'Ajuntament de Palma. No crec que sigui una coincidència innocent: des que Catalina Cirer va pujar les escales de Cort, en un punt concret on les nits eren invivibles fins a ben entrada la matinada, ara el silenci s'hi deposita abans -llevat dels dissabtes, que són acústicament tòrrids, incívics. Casualitat o no, s'ha disfrutat de més silenci en tres setmanes que abans en dotze anys. Ara, s'informa que Cort ha tancat tres rent-a-cars il·legals -3.100 cotxes, com qui no diu res-, la qual cosa dóna una idea de la desídia o l'aquiescència o la complicitat de l'anterior equip de govern. Ara mateix, quan venia cap a aquí, he vist un policia local que multava un cotxe que algú havia aparcat en l'angle mateix del cantó. Tots els angles dels cantons de la meva barriada estan ocupats per cotxes, la qual cosa obliga a maniobres incòmodes i ridícules per travessar un carrer; i impossibilita aquesta operació als baldats que van amb cadira de rodes, a les persones grans que duen una personeta petita en un cotxet i a les que duen el carretó amb la compra. Són aquests els grans reptes de la ciutat moderna? No et diria que no. Com que pareixen dois, els governants es dediquen obstinadament a desentrenyar la ciutat un pic i un altre. I els ciutadans ho patim. Catalina Cirer deu ser més sensible a la vida quotidiana dels seus conciutadans, i es veu que ha pres mesures: perquè, a vint metres d'on un policia -el primer en dotze anys que he vist servidor- denunciava el cotxe obstructor, un home posava cinta als altres cantons -he suposat que amb la idea de pintar-hi algun senyal dissuasori. És una cosa ben llastimosa que aquest detall sigui el millor que ha passat des de fa dotze anys a la meva barriada. Encara hi desfilen, embogits, les motetes a tot tro, encara no arriba el silenci a una hora raonable, encara hi ha una brutor denigrant. Però, en fi, veure que el nou equip ha pres una mesura senzilla, normal -evitar que els cotxes impossibilitin el pas de les persones- ens obre expectatives en les quals ja feia temps que no somiàvem. I, total, no és res: però darrere aquest no res hi deu haver això que dèiem, una certa sensibilitat per lo de cada dia, que és on vivim les persones normals.