Cal conscienciar-nos de fins a quin punt canvia la manera d'expressar-nos. Una lectura que pot ajudar-nos en aquest sentit són els primers articles de Miquel Ferrà -no oblidem que signats com Alanís de la Lluna-, publicats en el benemèrit setmanari Sóller, recollits per Francesc Lladó i Rotger en els dos volums Articles i assaigs, Ed. Moll (1991) i El doctor Zero i jo, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1992). Per molt que els problemes bàsics siguin en bona part, sorprenentment, encara els mateixos, no hi ha dubte que el llenguatge d'una campanya de premsa realitzada fa noranta anys, les preocupacions estètiques del moment i fins i tot el mateix sentit de l'humor ens resulten una mica distants. Podríem dir que es nota massa que hem canviat de segle.

He esmentat el fet del pseudònim perquè, òbviament, té alguna rellevància, més aviat bastant. Un pseudònim és particularment útil en el moment que un escriptor inicia o comença la seva tasca. Sembla com si l'escriptor novell es trobés menys compromès pels textos resultants. Això li permet expressar-se amb més llibertat que si ho hagués de fer rigorosament «en primera persona». Al cap i a la fi, en el cas concret que ens ocupa, Alanís de la Lluna no és exactament Miquel Ferrà. De fet, duent les coses fins a l'enfront, també és perfectament possible de dir que l'obra d'Alanís -per molt que les seves preocupacions culturals siguin les mateixes- no és l'obra de Miquel Ferrà. O viceversa. La qual cosa no vol dir de cap de les maneres que la primera tingui res d'insincera, ben al contrari. Perquè convé insistir que quan parlam d'un evident canvi en la manera d'expressar-se no parlam en absolut de cap canvi en la manera de pensar respecte al tema de la llengua, de la cultura i de la nació. El catalanisme de Ferrà, brostat en ple noucentisme i amb el més decidit encoratjament de Miquel Costa i Llobera, neix rodó, tot armat. De fet, els dos esmentats reculls, a cura de Francesc Lladó, ens posen a l'abast el que sens dubte va néixer com una campanya deliberada a favor de convertir Sóller en «la nostra Covadonga» -l'expressió és d'una carta de Miquel Ferrà a Maria Antònia Salvà, datada el 20 de març de 1913-, tot aprofitant tota una sèrie de circumstàncies favorables (culturals, socials i econòmiques) que potser els historiadors locals no han estudiat encara suficientment. Com assenyala Lladó en el seu pròleg a El doctor Zero i jo: «L'elecció deSóller per realitzar aquesta campanya no és casual. Ell veu a Sóller tot un munt de possibilitats d'influència a través de la pàgina del setmanari des de la qual podrà clamar a favor del catalanisme, defensar el paisatge tant natural com urbà, polemitzar amb els filisteus -el prototipus dels quals és el doctor Zero- i finalment exposar, també de forma literària, les impressions que anirà tenint dels distints llocs on residirà o viatjarà aquests anys: Madrid, Gijón, León, París, etc».

L'humor expressat en aquests articles i treballs possiblement resulta la característica més peculiar, en relació amb la seva obra més literària i continguda dels anys de la seva maduresa. En l'article de comiat amb el qual va donar per acabada la campanya en qüestió (publicat el 19 de desembre de 1914) m'ha impressionat trobar-hi la següent autodescripció: «Li agarada jugar amb infants, i pintar de blanc amb un pinzell el nas de les persones formals. Troba en aquest país massa formalitat i massa cases de lenocini». I encara: «Si n'Alanís sent la nació, no sent poc ni molt la tribu. I ell és, per damunt tot, ciutadà d'Europa». Tal vegada no hagin estat tot guanys quant a la nostra forma d'expressar-nos.