cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 26°
27°

Quadern de viatge

Dimarts, 10.- La mort és, sens dubte, una tragèdia, tant i més quan la pèrdua contravé les lleis naturals de la vida i afecta persones joves les quals hauríem de precedir. Si, contràriament, el difunt és una persona major que ha viscut el seu trajecte vital de forma satisfactòria, tant pel que fa a la durada, com a la seva qualitat, el sentiment de dolor s'alleugereix i l'aflicció cedeix a la conformació. Si, a sobre, el finat patia i feia patir sense remei, la mort esdevé una alliberació que hom hauria d'acceptar sense hipocresies. Tanmateix tots sabem que amb el naixement s'inicia el camí vers la mort i que aquesta, tard o d'hora, se'ns endurà a un altre lloc, a una altra realitat, o, senzillament, enlloc, una regió que no existeix, excepte a la fe, i que ocupa un indret sòlid, però indeterminat de les conviccions. Hi ha, emperò, a l'entorn de la mort, sobretot dels rituals i cerimònies que l'envolten, situacions tragicòmiques que ens provoquen una mitja rialla o, si més no, un somrís. Els habitants de la Mediterrània, des d'una creença profundament descreguda, hem sabut copsar l'humor que sovint sobrevé enmig del drama. La mort és part de la vida, o a l'inrevés, no ho sé ben bé, i atesa la brevetat de la que coneixem respecte de la immensitat de la que ignoram, cal fer una rialla quan s'escau. Encara que sigui en un enterrament.

Dic tot això perquè m'ha vengut al cap que fa tres o quatre anys, un dia de juny tan ardent com avui, vaig assistir, en el cementeri de Lloseta, al sepeli del pare d'un conegut. Tothom, a la contrada, sap que hi ha quatre raons per anar al fossar: pertànyer a la comitiva fúnebre en qualitat de membre afectat, ésser algú de confiança que vol donar suport moral a la família, estalviar-se anar al funeral o ser el mort, que és, aquesta darrera, la pitjor de les situacions possibles. Sigui com sigui, tenia l'obligació de fer acte de presència, tot i que l'hora, les onze del matí d'un dia d'estiu avançat, engegava els espectadors a arrecerar-se sota la petita arbreda que aombra el reixat del llindar. Això no obstant, l'escena, en blanc i negre, era pròpia del neorealisme italià: la família endolada de cap a peus: americana i pantalons obscurs, camisa blanca i corbata negra el homes i les dones vestit negre d'una ala que penja, potser manllevat a una veïnada, parenta d'una víctima recent. A alguna de les dones se li escapava un singlot, un lleu gemec, una intenció de plor que no es concretava. El mort era un home vell, malalt i creuós. Tots tenien als ulls expressió de frisar, del tot justificada atesos els efectes d'un sol d'injustícia que cremava la calç de les façanes tatuades de noms i llinatges que ja pertanyen a un altre món.

Els dos empleats de l'ajuntament, oficial i auxiliar, que prèviament havien tret la llosa de la fossa, amuntegat en un costat les restes d'anteriors naufragis i llançat a l'ossera les escapcions d'esquelet, procediren a dar santa sepultura al cos, però un entrebanc els detura: la caixa no passa. La tapadora pega al paladar i les motllures d'ornament freguen les branques de marès. La boca dels nínxols antics és massa estreta per la grandària dels fèretres actuals. Treuen la tapa, però no és suficient. El fosser allarga la mà, talment un operador, vers l'ajudant, el qual diposita sobre el palmell del cap el mànec d'una maça. Aleshores s'aixeca, s'allunya dues passes de l'última entrada per tal de tenir-ne una perspectiva millor, se la mira amb ull professional, s'hi acosta i descarrega dos cops precisos de maçola en dos punts estratègics del portal. Trossos de pedreny escampen el so dins la penombra de la tomba. Intenten, de bell nou, encabir el bagul, però el bagul no vol entrar. Mentre, el cadàver s'assolella dins la caixa de morts destapada.

Devers l'hora de l'àngelus, amb la comitiva a punt de fondre's, el fill major s'adona, neguitós, que la imperícia dels funcionaris li fotrà el dinar. Es treu l'americana, s'afluixa el nus de la corbata i s'acosta a l'emboc. Agafa una maceta i una escarpra i comença a picar: ara rebaixa l'aresta de la dreta, ara aprima el cornaló de dalt. Adesiara, el paleta s'eixuga els regalims de suor. Mentre pica, s'encalenteix i pega els cops amb més força, però l'esforç dóna resultat i abans de la una aconsegueixen, encara que els caires freguen la paret, encabir el taüt dins la seva última casa. Jo no el vaig sentir, però els qui eren a prop diuen que l'enterrador murmurà: caparrut, tanmateix hi entraràs, tant si vols com si no vols!.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.