Aquest cap de setmana s'ha convocat un referèndum a Itàlia sobre les reformes laborals que vol introduir el Govern de Berlusconi. Els qui no siguin a la platja, o a la feina, o al cafè o d'excursió, potser s'acostin a votar, però no pinta bé per als qui han organitzat el vot. Com pot funcionar mai una votació convocada per alguns sindicats, els Verds i els Comunistes Reformats si fa un sol tan bo? es demanaran alguns, en una mostra de les dificultats que afronten l'esquerra i el moviment obrer arreu d'Europa. El debat sobre les reformes a Itàlia ha dividit no tan sols els partits polítics, sinó també els sindicats. Berlusconi vol abolir l'article 18 de la Carta dels Treballadors, que diu que les empreses, almenys les més grans, no poden acomiadar cap treballador sense una causa justa.
La proposta de Berlusconi, que arriba en un moment en què es veuen manifestacions i vagues seguit seguit a França i a Alemanya, té la intenció d'estimular la creació de feina. La teoria és que les empreses han de poder treure gent a fora sense problemes, és a dir, sense pagar-los gaire compensacions. La idea de Berlusconi és que ara les empreses no contracten treballadors no perquè no tenguin feina per donar-los, sinó perquè els fa por que si un dia els haguessin d'acomiadar els haurien de pagar. No és que sigui brillant, aquesta teoria, però és de les poques que circulen sobre què s'ha de fer per crear llocs de feina a Europa. La veritat és que anam tan magres de teories sobre com posar remei a l'atur, que més de la meitat dels sindicats italians fan costat a Berlusconi. Interessa als treballadors aquesta reforma, diuen, ja que voldrà dir que hi haurà més feina. D'alguna manera em sembla el mateix proposar abolir les multes de trànsit per incrementar les vendes de cotxes, basant-se en la idea absurda que si la gent no compra més cotxes és perquè té por d'haver de pagar una multa si un dia excedeix el límit de velocitat.
