algo de nubes
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
32°

Una extraordinària retratista: Gisèle Freund

Sembla que, darrerament, els grans espais expositius de Ciutat s'han posat d'acord per a brindar-nos l'obra dels fotògrafs de més gran relleu i major renom. Tal és el cas de les exposicions sobre l'obra de Robert Capa (1913-1954), segurament el millor reporter de la guerra incivil espanyola, al casal Solleric, que fa poc que he procurat comentar, i de Gisèle Freund (1908-2000), coneguda especialment per la força psicològica dels seus retrats, al Centre de Cultura Sa Nostra. Amb una oferta semblant, realment cal dir que -per aquest costat- viure a Palma és tot un luxe, un luxe cultural, que, en matèria de luxes, pot esser reputat com el més gran. Sempre que sigui aprofitat -és clar-, sempre que el ciutadà sàpiga aprofitar-lo, la qual cosa no es pot donar per cosa feta així com així. Aquí i ara, en matèria d'exposicions, tal vegada -és la meva impressió- l'oferta superi àmpliament la demanda.

Malgrat un tengui la tendència a centrar-se més en l'obra que no en el seu autor -en el sentit que, paradoxalment o no, l'artista és més fill de les seves obres que no aquestes d'aquell-, en el present cas, en el cas de l'obra de Gisèle Freund, crec que resulta gairebé imprescindible començar per donar algunes referències sobre les circumstàncies personals de la seva autora. Em sembla, en efecte, que no és en absolut gens secundari o merament anecdòtic la seva condició de filla d'una família jueva benestant de la burgesia berlinesa. Julius Freund, el seu pare, un gran col·leccionista de pintura, va exercir una influència segurament determinant tant per estimular i fomentar la seva sensibilitat artística com també per haver-li regalat una Leica -tota una novetat a l'època- quan va acabar el batxillerat. I tampoc són factors o detalls gens secundaris la seva decisió d'estudiar Sociologia, primer a Friburg, i després a Frankfurt, on va esser deixebla d'Adorno, Horkheimer, Karl Manheim i Norbert Elias, ni les seves primeres fotografies sobre l'agitació contra el nacionalisme a Frankfurt. En efecte, en aquesta exposició podem veure tot un reportatge d'una manifestació del primer de maig de 1932, en aquesta ciutat, en el qual m'ha cridat l'atenció el text en lletres blanques sobre fons obscur d'una pancarta adossada a un camió que, traduït, diu: «Contra la gresca o el rebombori de l'alliberament (s'entén l'alliberament nacional, cal suposar). Per l'alliberament de la classe treballadora». Naturalment, en produir-se la victòria nazi l'any següent, Gisèle Freund va haver de sortir d'Alemanya de quatres. Per descomptat, aquest compromís seu amb la decència es mantindria al llarg de tota la seva vida. Un bon exemple d'aquesta actitud crítica seria també el famós reportatge que va fer per a la revista LIFE, l'any 1950, sobre Eva Perón, el qual igualment es pot veure a l'exposició.

Seguint el recorregut de la planta noble del Centre de Cultura del carrer de la Concepció, passaré llista als retrats -perquè Gisèle Freund va ser sobretot una gran retratista- que més m'han impressionat. En color -en un color molt peculiar, gens fort ni estrident, com si s'hagués dulcificat amb el pas dels anys- hi ha tres fotografies extraordinàries d'Henri Matisse; una altra de Pierre Bonnard, com si estigués retocant una tela esplèndida; una foto molt ampliada de Diego Rivera, també davant una obra seva; un retrat del també excepcional fotògraf Man Ray, de l'any 1967, amb una pipa a la mà, mig assegut davant dos plafons de format vertical amb unes taques impactants de color; i encara un retrat de Sylvia Beach, la propietària de la famosa llibreria Shakespeare and Company, a la vorera del Sena, feta abans de la Segona Guerra Mundial. En blanc i negre, cal destacar una sèrie de vuit fotos de l'escriptora Colette, en pla de gran vedette, fetes a Montecarlo, l'any 1954. I també un retrat de Marguerite Yourcenar, fet el 1971, i un altre de Samuel Beckett, en actitud pensarosa, d'una mica abans.

Cal ressaltar que, de fet, Gisèle Freund ha estat una retratista tan excepcional que ha estat capaç, en certa manera, de determinar o fixar la imatge amb la qual són recordats més freqüentment alguns dels escriptors més representatius del segle XX. Tal seria el cas de James Joyce, per la foto que li va fer, en color, per a la portada de la revista TIME, l'any 1939, en la qual apareix llegint un llibre amb una petita lupa. També la sèrie magistral de retrats, en blanc i negre, d'André Malraux, feta a la terrassa del seu apartament, el 1936. I no diguem també els retrats que, finalment, va aconseguir fer de Virgínia Wolf, al seu domicili londinenc.

Ah, i no es perdin tampoc el seu autoretrat, realitzat el 1929, en blanc i negre, amb una doble exposició.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.