nubes dispersas
  • Màx: 31°
  • Mín: 26°
27°

Divagacions impertinents

Sigui quin sigui l'acord que permeti governar Mallorca, la Comunitat i molts d'ajuntaments, serà, a diferència del de fa quatre anys, un acord sense il·lusió. La resignació ha substituït aquella esperança. Una esperança que aviat s'havia de veure defraudada i que, objectivament, sempre havia tengut fonaments ben febles. Tendrem, per fi, si no hi ha noves decepcions, unes carreteres millors. Les que havia d'haver fet el conseller Ferrer amb els recursos que li havia d'haver proporcionat el conseller Mesquida: un endeutament de seixanta mil milions de pessetes hauria bastat per modernitzar tota la xarxa de carreteres, el govern de les Illes tenia capacitat per endeutar-se molt més que això i, fetes les carreteres, s'haurien guanyat les eleccions. I si s'haguessin perdut, no passava res: el PP, que des de Madrid no havia volgut apoquinar la factura, tanmateix hauria de pagar ara el deute. És només un exemple de com persones que passen per llestes han pogut perjudicar el seu país i el seu govern amb la millor de les intencions. Ningú no em sabrà trobar una exhibició d'incompetència i de curtor d'aquesta magnitud en les dècades anteriors de governs de la dreta. Vistes així les coses, no s'hauria de considerar una desgràcia infinita que Unió Mallorquina tengui llibertat per pactar a banda i banda el govern de Mallorca i els pressuposts de la Comunitat. En qualsevol cas, s'ha de tenir en compte que aquesta maniobrabilitat d'UM és filla de la negativa del PSM a arribar a un acord entre els dos partits nacionalistes quan UM li ho proposà. Fou, aquesta, una mostra de feblesa del PSM que hauria de desembocar en la pèrdua de vots a favor del PSOE en les passades eleccions. Fa quatre anys, molts de militants i moltes d'agrupacions locals debateren el tema i s'inclinaren cap al pacte amb UM, com a mínim per concórrer junts a les eleccions espanyoles, però una telefonada de Palma amb instruccions precises canvià el vici de debatre per la virtut d'obeir. Mala cosa, quan les bases han de defensar coses que no creuen. Quan he escrit en algun article que el PSM ja no és més que aparell de partit, no sé si exagerava una mica, però no ho escrivia debades. Només les sectes guanyen adeptes amb el dirigisme de l'aparell. «Més units que mai» ha estat la resposta sectària dels responsables del fracàs. Si el PSOE ha crescut a la Part Forana en detriment del PSM, és per dos motius igualment perversos: perquè el PSM ha tornat molt vulnerable, i perquè el PSOE ha entès que el gir nacionalista volia dir abandonar els vots de la immigració. Ho he donat a entendre en els meus articles i ho vaig dir clarament a Francesc Antich i a Pere Fullana: la clau de l'èxit del PSIB és, primer de tot, assegurar el vot espanyol que té a les Illes (el PSOE és un partit molt més foraster que el PP), i després pot intentar captar el vot nacionalista radical però pragmàtic (el que el PSM ha deixat tirat per les seves bardisses) amb un candidat independent d'aquest perfil. Però, amb la política d'agressió a tot el nacionalisme basc, el PSOE no podia aplegar més que vots del nacionalisme indocumentat, el que passa del PSOE al PSM o viceversa i pensa que, al País Basc, als moros que els mati Crist. El resultat és que el PP s'ha apropiat dels vots forasters de la costa mentre el president Antich en persona (perquè no tenia ningú més) ha hagut de gratar dins l'electorat frívol del PSM. Ja tenim la Seu plena d'ous i alguns partits cavilant que, per mala sort, s'acosta una temporada d'abstinència. Però no és per mala sort, sinó pel seu mal cap.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.