No entraré en la discussió lingüística perquè no tenim temps, però és urgent l'equivalent català del mot telebasura. Teleporqueria és el més suggerit, encara que com passa amb mots com ara gilipollas, li manca contundència. La cosa és que el primer ministre Aznar ha renyat els programadors de les televisions, públiques i privades, perquè hi ha massa telebasura, ha dit, massa de les tres ces, en definició de l'esquerrà Felipe Alcaraz: culs, crims i concursos. En aquest tema hi ha acord entre el Partit Popular i la coalició Zapatero-Llamazares: és, doncs, de la màxima gravetat. Fins i tot la CNT -la CNT, l'últim bastió de la utopia!- hi està d'acord, i diu en la seva web que el poble es deixa ensibornar per la teleporqueria i això afebleix la lluita social. Organitza't i lluita, hi diuen, també contra la teleporqueria.

Alguns ingenus hi han respost amb proclames tan evidents com inútils. Un: les televisions públiques també són responsables de la proliferació d'aquests programes; dos: ningú no ha gosat qüestionar que hi hagi televisions públiques; tres: hi ha teleporqueria com hi ha radioporqueria i revistesporqueria, també dites del cor, i no passa res; o quatre: les televisions han d'innovar contínuament, perquè l'audiència s'avorreix, i per això Manel Fuentes ha confessat que té pànic a l'endemà que el rei i Bruce Springsteen hagin passat pel seu programa, perquè no sabrà què ha de fer. El més sorprenent és que el primer ministre hagi necessitat set anys, com a mínim, per adonar-se de la progressió de la teleporqueria: no veu la televisió?, no la veuen els seus fills, familiars, amics, assessors?, ningú no li havia parlat deGran Hermano, d'Hotel Glam, de la cinefília neofranquista dels dissabtes horabaixa, de Corazón, Corazón, de Matamoros i companyia? Encara quedem alguns indis que no ens agraden aquests programes, però mai se'ns ha passat pel cap prohibir-los ni obstruir-los ni dir al personal què han de mirar-se les nits d'hivern, ni d'estiu.

No hi ha hagut, i això és el més perillós, cap greuge sobre el pretès liberalisme dels nostres governants, tan silenciat darrerament. Ja sabíem que el liberalisme -el ver liberalisme, no la coartada liberal per manejar les línies de força empresarials, i, de retruc, la societat tota- anava a la baixa, però resulta que el procés és molt més greu: l'Estat ens ha de dir quina televisió hem de veure -tan fàcil que és apagar-la si algun programa, o tots, ens desagraden-, i si ens diu quina televisió ens hem d'empassar que ningú no se sorprengui quan comenci a insinuar-nos què hem de menjar, i quins ídols hem d'adorar. Aquí per muntar una televisió has de demanar permís a l'Estat, igual que Galileu havia de demanar-ho a l'església per publicar un llibre i els nostres besavis a Primo de Rivera per muntar-se un telèfon. És possible -només possible- que la televisió deixi de ser un servei públic en la nova Llei de Ràdio i Televisió, però dels projectes a la llei hi ha més d'un desert, i més si es tracta de perdre control sobre els ciutadans a base de televisió pública: prolífica, sotmesa al govern de torn, deficitària fins a l'absurd i hortera fins al sublim.

I ningú no en diu res, d'aquesta intromissió impresentable en la ment i el temps dels ciutadans, perquè ja ningú no aspira al liberalisme, a la llibertat, mental i de les altres, en resum, ni la dreta ni l'esquerra ni el centre reformista ni les camarilles que comaregen des del paleolític sobre el que hem de veure la resta dels humans, i perquè tothom veu en aquests mots -liberal, liberalisme, llibertat- la mateixa pólvora de malaltia i de descomposició de l'ordre social que ens comencen a insinuar els americans. Si l'argumentació liberal ja ni apareix en aquesta polèmica no és perquè vulguin que la televisió no emeti qualsevol cosa ni perquè s'hagin preocupat de sobte per la llibertat dels programadors i dels espectadors per emetre i veure o no, respectivament, el que ens passi pels nassos, sinó perquè alguns volen, com sempre, que la televisió emeti coses molt concretes, els programes que omplen des de fa molts anys la nostra memòria, involuntàriament i immerescuda: propaganda, futbol i toros, adoctrinament i xals. Només els liberals passaran -passarem, si se'm permet el farol- per una vida lliure, no per la còpia proposada per algú i repetida fins al fàstic. Sí, ens agrada la teleporqueria -i parlo per la majoria, no tant pels meus gusts concrets, que no li interessen a ningú-, i què?