Quan es parla d'Unió Mallorquina passen coses curioses. Coses com que a estones la consideren com una part integrant de l'esquerra i altres estones la consideren la dreta autòctona. Coses com que els que li exigeixen una determinada línia mai l'han votat. Coses com pensar que té un poder absolut que possibilita condicionar totes les polítiques. Quantes vegades hem sentit que l'esquerra havia guanyat les eleccions de 1999? Hi devien comptabilitzar els sufragis d'UM perquè d'una altra manera els números no surten. Quantes vegades hem hagut d'escoltar que a UM l'acusaven de trair perquè no defensava el que volien els hotelers? I quantes vegades haurem de sentir acusacions similars, pacti amb qui pacti, de sectors que no la voten? Ho diu la Presidenta sovint, i és bo recordar-ho, només traeix qui ha rebut la confiança. Molta gent exigeix a UM coses sense un previ suport que pugui justificar l'exigència. Quantes vegades s'ha demanat condicionar una determinada política quan no està en mans d'UM fer-ho? Ni declarar ni retallar el parc de Llevant és competència del Consell i, per tant, difícilment ni una cosa ni l'altra serà imputable a UM. Certament un acord amb qui té la competència te permet aconseguir certes concessions, però perquè això sigui així cal tenir en compte que s'han de produir dos factors: que hi hagi acord i que les concessions no siguin infinites. Quan algú demana que UM pacti amb l'esquerra al Consell i a la vegada demana que UM eviti que es desfaci el parc de Llevant, o demana que no hi hagi un canvi en la política lingüística de la Conselleria de Cultura i Educació, o demana el manteniment d'una determinada política de xarxa de trens, ens demana un impossible, perquè si UM pacta amb l'esquerra no podria condicionar la política que volgués fer qui és competent en aquestes qüestions que és el Govern, on els ciutadans, no UM, han donat majoria absoluta al PP. Algú dirà que tot això passa per la indefinició en què viu UM. I això és cert relativament. Allò que vol ser UM està inventat, no vol ser més que, en un sentit exemplificatiu i amb multituds de matisacions que ara m'estalviaré, allò que és Convergència i Unió a Catalunya o el Partit Nacionalista Basc a Euskadi, o Coalició Canària a Canàries. Què succeeix? Que aquests partits tenen un tret definitori i una estratègia clara. El tret definitori és el nacionalisme, la defensa dels interessos del propi país sense hipoteques producte de ser simples sucursals de partits amb altres àmbits d'actuació i amb altres prioritats. L'estratègia és que per aconseguir els seus objectius es pot pactar amb dreta i esquerra, perquè aquestes forces per definició intenten ocupar la centralitat política, amb les ambigüitats que això comporta, l'epicentre de la seva estratègia no ve marcada per la dicotomia clàssica de dretes i esquerra, sinó pel seu tret definitori. Quin és el drama d'UM? El drama és que tot i aixecar moltes simpaties, a Mallorca el vot majoritari continua entenent que només hi ha dues opcions: PP o PSOE. Mentre això no canviï, i UM és dels que fan esforços perquè això canviï, els pactes seran inevitables. I els pactes es fan des de la realitat i no des del desig. Si es pacta amb l'esquerra se renuncia a condicionar, almanco de manera directa, determinades polítiques i es dóna peu a un cert contrapoder, i si es pacta amb la dreta es poden condicionar aquestes polítiques (lingüística, ambiental, tren...) però es dona pas a un poder absolut en la seva extensió. Voler-ho tot és un brindis al sol. Això sense parlar de la política que es fa al Consell que també és cabdal cap on va. Bé, les coses no són tan senzilles com alguns les plantegen. Faci el que faci UM sembla que rebrà l'atac d'uns o uns altres, de comunistes o de foscos especuladors ocupants de cadires; i això independentment de la política real que es faci perquè és més còmode mantenir el sistema mental imperant, amb uns beneficiaris ben clars, que canviar de xip i situar com a eix central d'anàlisi allò que dóna sentit a l'acció política d'UM, que és el nacionalisme. Passi el que passi molts continuarem pensant que Mallorca i les Illes Balears han de menester partits propis que se singularitzin per la defensa de la nostra identitat, del nostre territori i de la nostra capacitat d'autogovern; i això, intentant aprofitar les conjuntures, no depenent de si aquesta conjuntura és més favorable, còmoda o simpàtica o si no ho és.