Un dels homes que han resultat més influents en l'etapa que ara fineix, en diu, d'aquesta etapa, el Quadrienni progressista -amb un punt d'ironia agredolça. No és una mala denominació, posats a fer, però, com quasi totes, suggereix coses que no foren i n'exclou d'altres que sí, que han succeït. L'anunci de la fi del Quadrienni progressista, o sia les eleccions, va causar als progressistes una consternació que, superat del xoc apocalíptic, s'ha transformat en desolació, que és un estat de l'esperit en el qual sorgeixen tant l'autocompassió com l'autoodi. La sacsejada traumàtica del 25-m i un parell de molt lamentables reaccions de partits integrants del Pacte han deixat un panorama en el qual sembla que no pugui tornar a créixer mai l'herba. S'ha posat de manifest la superioritat aclaparadora de la dreta -a posta som tants els que voldríem una dreta amb una idea clara de país, la dreta de Miquel dels Sants Oliver, per entendre'ns, moderada i condreta: perquè la dreta governarà a la comunitat tant o més que l'esquerra, tant si vols com no-; i finalment s'ha apuntalat el tòpic d'una esquerra desunida. Motius per a l'autocrítica n'hi ha un parell de dotzenes, com passa a les millors cases. Però encara no s'ha arribat ben bé a la fase de l'autocrítica -s'estila no arribar-hi, a més-, sinó que s'està a la del desconhort. I a la dels retrets. De cop, sembla que tota l'esquerra ha estat tocada de savieses revelades que condueixen a un mateix diagnòstic: s'ha fet tot molt malament. Però com que el Pacte era un conglomerat, aquesta constatació no implica, necessàriament, l'autoflagelació: és millor flagelar l'encara soci de govern. Una mica llastimós, com es pot veure. Seria bo superar quan abans millor aquest període tan mòrbid, en el que aflora tanta impudícia. És menester recuperar aviat una mirada objectiva sobre les coses que s'han fet, sobre les condicions en què s'ha hagut d'actuar, sobre els obstacles, els èxits i els fracassos. Perquè, per aquest camí, s'acabarà demanant perdó per haver duit el tren a Manacor, ja que això ha comportat alguns problemes. O s'acabarà assumint, beneint la sinistra maniobra de la dreta entorn de l'ecotaxa. Servidor no sé si hi ha raons per entonar el sumsum corda, però l'esquerra del país no es pot instal·lar en el mea culpa i en la inculpació permanent de l'altre. Sigui quin sigui el balanç, els que esperam que l'esquerra doni en el futur el millor que té per oferir-nos, pensam que no es pot encetar una nova legislatura des de les suspicàcies, el ressentiment i el revanxisme. Els electors de l'esquerra esperen que els partits que han votat els representin amb dignitat. Ah, i amb compostura, em demana un amic que digui.