Enguany és la primera vegada, de fa molt, que no he pogut anar a l'homenatge a Francesc Macià, president de Catalunya (i fundador de la moderna Generalitat) que va morir el dia de Nadal de 1933. El motiu d'aquesta deserció és que, com passa sovint, vaig donar preferència a les urgències. I, ara per ara, som molts aquells que trobam que el Barça és la nostra urgència. El fet és que el dia de Nadal, dimecres passat, devers les onze del matí, quan me n'anava cap al monument de Macià, a la plaça Catalunya, vaig topar"me amb el meu bon amic solleric en Martí Torrens, cosa grossa de les penyes barcelonistes de Mallorca. Em va dir que tenia cita amb Joan Gaspart a La Masia del Camp Nou. El president Gaspart ara sovinteja el contacte amb els socis per mirar de refer la seva malmesa popularitat. I el dia de Nadal és bo per als gests que volen parèixer sincers. Com que jo també som soci del Barça, en Martí acceptà immediatament la meva sol·licitud d'acompanyar"lo a compartir l'aperitiu presidencial. I la conversa amb Joan Gaspart va ser sorprenentment cordial i sincera. Recordàrem l'egolatria de Núñez, que va despatxar Johan Neeskens perquè feia ombra a la seva popularitat. També va explicar el mal tràngol de fotre en Cruiff al carrer pel mateix motiu, encàrrec que va haver de fer ell mateix. I explicà que aquesta història és el llast que ara no deixa tornar el Barça a les èpoques glorioses. També ens féu saber que la contractació de Van Gaal és un intent de contrarestar tanta malastrugança. De fet, ens assabentà que el motiu real de la seva preferència per Van Gaal era la secreta passió que aquest sent pel vudú o rituals semblants que es practiquen a les antigues colònies holandeses. Sembla ser que els jugadors procedents d'aquells remots territoris ultramarins varen practicar amb el seu entrenador, tant a l'Ajax com a la selecció holandesa, un intercanvi de coneixements que, si és veritat que no aprofità gaire futbolísticament (la selecció va ser eliminada a la fase classificatòria prèvia als Campionats mundials), en canvi va servir Van Gaal per treure'n destreses que li han permès sortir del pas en ocasions difícils (com els èxits amb el Valladolid fa dos anys i amb el Mallorca la setmana passada). El problema és que els encanteris de Van Gaal només funcionen en casos molt favorables (amb el Mallorca, l'ascendència africana d'Etoo el féu víctima fàcil de la manipulació espiritista de l'holandès). La solució de Gaspart, la setmana passada, ja era cantada per tots els mitjans de comunicació. Sense l'èxit de Son Moix, Gaspart hauria contractat l'argentí Bianchi, del qual es diu que és un dels millors intèrprets de les tècniques diabòliques del doctor José López Rega, el bruixot que controlà la família Perón a l'exili de Madrid (un exemple del caràcter de José López Rega és que es feia anomenar Daniel per, amb aquest nom astral, ser reconegut per Déu el dia de l'Apocalipsi). En qualsevol cas, allò que Gaspart a hores d'ara té molt clar és que no funciona gens la màgia blanca de Josemaría Escrivá de Balaguer, fins al punt que és possible que el Barça acabi fora de l'òrbita de l'Opus. El sant aragonès no ha agraït gens el sacrifici de Gaspart d'assistir a Roma a la cerimònia de fer"lo pujar als altars. Ni ha atès les pregàries per al Barça que li va dirigir. Gaspart, en aquest moments, és un home desficiat, talment com si li haguessin donat mal d'ull. Bé: que l'any que ve en poguem contar moltes, i que vosaltres les pogueu llegir.