Hauria de ser possible regular l'urbanisme d'aquestes illes per evitar que tots acabem tenint la casa a un cap, i la feina a l'altre extrem. Això és el que ens passarà "potser ja ens passa" si hem de ser com la resta del món. En els darrers cinquanta anys en el nord d'Europa la distància que viatja cada persona cada dia s'ha multiplicat per tres. En aquests mateixos anys, el temps que dedicam a viatjar d'un lloc a l'altre cada dia s'ha mantingut constant: els nòrdics hi dediquen ara una mitja d'una hora diària, com feien fa cinquanta anys. El que ha canviat és la velocitat dels viatges. Ens permet recórrer més terreny en aquell temps que dedicam als trasllats, a viure en indrets que consideram més privilegiats i que són, almenys per un temps curt, més aïllats. Tot aquest moviment de gent no aconsegueix res molt concret. Simplement feim més quilòmetres perquè els mitjans de transport i el nostre pressupost ens ho permet. Amb l'arribada dels trens d'alta velocitat a França i Alemanya, per exemple, els trajectes que es fan per arribar a la feina i tornar a casa han pegat un salt: ara no és tan estrany fer tres-cents quilòmetres per anar a l'oficina. Les conseqüències, en cost ambiental, congestió, i qualitat de vida per a tots els que viuen prop de les vies de transport, és tan gran que convendria demanar-se si no seria possible fer que les cases dels treballadors no podrien estar més a prop del lloc on tenen l'ocupació. No es pot gestionar la planificació perquè els que necessitin cases barates o cases de luxe "és per aquestes dues categories de cases que la gent fa aquests viatges tan llargs" les tenguin prop de l'oficina, o perquè les oficines es traslladin prop de les cases? Alguna mesura haurem de prendre per desincentivar aquests viatges cada vegada més llargs ja que de cada cop el transport té un cost ambiental més gran, que de moment no pagam, però que ens passarà factura.