A la política, com en molts altres camps de la vida, hi ha la tendència a comprar més que a convèncer. Quan un té el poder resulta molt més fàcil comprar fidelitats que convèncer ciutadans. La compra només requereix doblers i pocs escrúpols, la convicció requereix molt més. La convicció requereix arguments, reflexió, raons, idees. I la convicció no només requereix això, sinó que a més, la convicció ben entesa, és molt més perillosa, perquè, precisament al fonamentar-se sobre arguments, comporta diàleg i crítica, confronta els arguments amb l'actuació. La compra és cega, almanco en els seus resultats externs, la convicció és transperent. Tot això, no són cabòries etèries, sinó que ve a tomb de dos comportaments polítics que he vengut observant. El primer és la manera que té el PP d'enfocar la catastrofe del Prestige, els seus esforços no són convèncer els gallegs de l'encert de la seva gestió, els seus esforços són comprar silencis via indemnitzacions. El segon comportament és el de Bush quan fa pública la seva intenció de comprar periodistes perquè parlin bé de la política exterior nordamericana. Ambdos casos tenen com a mínim comú denominador la renúncia a convèncer i la recerca del triomf per les prerrogatives que atorga la posició dominant. Ja sé que segons quina classe de convençuts poden ser devastadors, quan la convicció esdevé fe, aleshores, perd la seva arrel de raonament. Qualsevol cosa duita a l'extrem pot produir el contrari del que pretenia. De totes formes en democràcia la convicció no ha d'esdevenir injustificada creença, sinó que ha de significar argumentació ideològica que ens explica les coses i ens planteja respostes als reptes futurs. Les conviccions polítiques tenen una certa sinonimia amb la pròpia ideologia. Ara bé, aquesta argumentació i aquestes respostes es poden demostrar falses per l'evolució històrica, o qui les deia defensar pot repudiar a la pràctica de les mateixes. Les conviccions a les que me referesc, són dinàmiques, no estàtiques. Sense conviccions un polític o un partit són com una taronja sense suc. Certament, la compra, que en política ha adoptat diverses formes una de les més destacades el clientalisme i el caciquisme, pot fer obtenir uns bons resultats electorals, tanmateix, a la llarga, si la societat és mínimament madura, sempre acaba en desastre. Amagar els problemes no és una forma de trobar la seva solució. Guanyar adeptes pagant, sigui aquest "pagant" directament o amb compensacions, és una fal.làcia. Moltes vegades, la majoria, els que tenen la panxa contenta, els que han rebut un favor, ni tan sols arriben a l'estatut real d'adeptes, són hipòcrites agraïts. No negaré que la compra pot provocar que determinada opció passi a ser valorada amb simpatia, ara bé, perquè la simpatia passi a ser convicció cal un plus, i aquest plus el posa l'argumentació i les respostes. La simpatia és una eina per poder convèncer, l'argumentació i les respostes són el bessó, són les conviccions, sense aquestes no es pot convèncer de res. El President del país més poderòs del món, enlloc de comprar, el que hauria de fer és temer-se'n que, amb raonaments com la imposició de la pena de mort sense cap tipus de judici i amb clara vulneració dels drets processals més bàsics, començant per la pressumpció d'innocència, no es pot convèncer ningú amb dos dits de seny. Si vols recolzament a la teva política el que has de procurar és que la teva política sigui presentable. Si és impresentable per molt que inverteixis en la seva promoció toca sortir el bony. A Aznar li ha sortit per molt que ha maldat per amagar la veritat. Hem de tenir esperances en que la humanitat camina cap a cada vegada quotes més altes de civilització i, per tant, cada vegada serà més important la convicció i manco la compra.

Josep Melià Ques, missèr