algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 14.72°
16°

L'autocensura

Pilar Arnau és la filòloga, resident a Münster, que ha tengut cura de la política de traduccions de novel·les d'escriptors mallorquins a l'alemany, promoguda per la Conselleria de Cultura. És a Palma i ens vérem. Em contava que una proposta de reedició de llibres exhaurits o que en ésser publicats passaren desapercebuts, no seria ben rebuda pels editors. Què hi farem? A parer d'ells, dels editors i de la gent del món del llibre que els fa costat, la literatura és com el vi, que s'ha de remenar poc. Després de deixar Pilar Arnau, vaig passar per una llibreria on havia encarregat un títol que no tenien en existència. No l'havien rebut. La responsable es va prendre la molèstia de consultar la fitxa a l'ordinador, i va somriure amb aquest somriure que fa la gent quan acaba de descobrir el perquè de qualque cosa que no tenia explicació aparent. «No el podeu rebre mai», em va dir. «Ja em direu la raó», vaig contestar-li jo. «Perquè va publicar-se fa deu anys i hem de suposar que ja es troba exhaurit o descatalogat», em va respondre. Més tard, vaig sentir com l'encarregada d'una altra llibreria es lamentava de la manca d'espai del seu local. «Es publiquen tants de llibres -afirmava- que si volem disposar de les novetats, hem de prescindir dels que ja tenen set o vuit mesos». I afegia: «Actualment, un llibre d'un any ja és vell». És a dir, un llibre té la vida d'una gallina. Imagín que no li farà res, a la meva amiga llibretera, que repeteixi públicament les seves paraules, però és que em semblaren un exponent de la política editorial que predomina. Un llibre en un any és vell. Tenc la impressió que la immensa majoria dels editors duen les sabates girades de peu i no se n'adonen. O que s'han oblidat que són una part -i una part importantíssima- de l'engranatge cultural, tot i que tenen l'objectiu, com qualsevol altre empresari, de guanyar diners. Els editors opinen que els mercats es basteixen de novetats, i entenen que novetat és allò acabat d'escriure, sense reparar que la paraula intel·ligent és sempre nova i actual. Ells comparteixen la mentalitat dels fabricants de qualsevol cosa. En conseqüència tot és fungible. Si la roba de prêt a porter és d'esquinçar i tirar, l'art no té perquè ésser etern ni la paraula imperible. El llibre era un objecte que sobrevivia a la persona que el comprava. La moda del llibre de llegir i tirar procedeix dels Estats Units. Diuen, ells, els ianquis, que si un llibre, als tres mesos d'haver-se publicat, no s'ha convertit en un best-seller, ja no s'hi convertirà mai. És, per tant, des del punt de vista productiu, un objecte inservible. De manera que aboquen tots els exemplars en existència a la capoladora i en fan burballes. Tenen més d'un motiu per a justificar-se. Els habitatges actuals ja no disposen ni de rebost, ni d'habitació per als avis, ni d'espai per a allotjar la llibreria de tota una vida. D'altra banda, la capacitat de producció d'un país com els Estats Units és tan descomunal, que si els editors no destruïssin els llibres a la mateixa velocitat que en publiquen de nous, els estocs s'amuntegarien a les voravies. Els motius d'ordre comercial i social tenen més pes que els literaris, és evident. El factor preocupant és que rere les qüestions d'ordre pràctic i de moda, s'encobreixen les ideològiques. Vull dir que les exigències del mercat propicien una autocensura ferotge, perquè l'escriptor sap que allò que escriu ha de sintonitzar amb la sensibilitat majoritària del moment. Ai d'aquell que se'n surt, dels motlles establerts, perquè ja pot donar per fet que el llibre que escriu tindrà una vida tan curta com el vol del colomí. Aclapara pensar en les obres que deuen haver estat destruïdes abans d'arribar a un nombre important de lectors. Per a fer-nos càrrec d'aquest sentiment d'horror i de frustració, n'hi haurà prou mirant cap enrere. Bearn va ésser editada l'any cinquanta-sis per l'editorial Atlante. I dels mil exemplars de la tirada, sols se'n vengueren un centenar. Si fa no fa, la novel·la de Villalonga va començar a adquirir fama deu anys després d'ésser publicada i, d'aleshores ençà, ja ha estat traduïda a més de deu idiomes. Cas d'editar-se ara, per primer cop, tendria moltes possibilitats de passar inadvertida. Bé, deixant de banda les anècdotes, l'obsessió d'una gran majoria dels editors d'aquí per ajustar els seus criteris empresarials al model americà comença a tenir conseqüències demencials. Els estudiants de literatura i els amants de la lectura basen la seva formació en els autors de referència obligada i en les darreres publicacions de moda. No hi ha gairebé espai per a l'aventura intel·lectual ni per a la dissensió. I els escriptors saben que han d'escriure al dictat. No han de commoure ni irritar el lector, han de tenir èxit. Ja ho he dit, ens trobam davant un sistema de censura inspirat en el gust de les majories. I per a un escriptor, que en teoria no ha de tenir altre lema que no sigui la reivindicació de la llibertat, no hi ha res més castrant que l'autocensura.

Llorenç Capellà, escriptor

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.