«Si veus una estrella, demana un desig», diu, més o manco, la propaganda nadalenca d'uns coneguts grans magatzems. Al mateix temps la ràdio dóna el darrer comunicat sobre el desastre ecològic i social que ha significat en aigües jurisdiccionals espanyoles del petrolier Prestige, amb la seva càrrega mortífera de fuel escampada al llarg de la costa da Morte i ara fins i tot més enllà, tocant ja Portugal i la costa cantàbrica. Per un instant em deix dur pel missatge comercial, la ment vola i sí, deman un desig, tot i que tem que del tot irrealitzable...

I és que probablement res no tornarà a ser com abans a les illes Cíes, a les dunes de Corrubedo o a la llacuna de Baldaio, llocs emblemàtics d'aquesta costa. La vida tardarà anys a emergir de sota l'espès gruix de chapapote, l'engrut viscós i pestilent que destil·len les entranyes del vaixell des del fons de la mar, a pesar dels esforços del Govern espanyol per minimitzar la tragèdia o per fer-nos creure allò que no és. Tampoc no crec en la superstició ni en la fatalitat que diuen que envolta aquest indret mariner de Galícia, més aviat pens que es tracta de fets previsibles si tenim en compte l'intens trànsit marítim que suporta la zona. I si no facem un poc de memòria col·lectiva dels gallecs, que han vist amb ràbia i impotència com la seva mar s'ha tenyit una vegada més del mantell fosc de cru que hipoteca de manera indefinida el futur més immediat de moltes persones.

Malgrat tot, malgrat el cúmul de desencerts oficials que, almenys aquesta vegada, cal anotar enterament en l'haver de la dreta, malgrat l'escandalosa manca de previsió, l'anomenada «societat civil» ha reaccionat de l'única manera que es podia fer, és a dir, enfundant-se la granota i anant a netejar en la mesura en què això ha estat possible les zones més afectades. Ha estat per ventura només un gest l'efectivitat del qual està per veure, però que sens dubte honora aquest grapat de voluntaris i que ha posat el que segurament ha estat una de les poques notes blanques i impol·lutes en aquest malson negre i metzinós. És difícil que el meu desig nadalenc s'acompleixi, probablement tant com que els polítics que haurien d'haver donat la cara en primera instància assumeixin la responsabilitat que els pertoca com a governants. Escriuré, no obstant això, la meva carta als Reis; tal vegada ells, que són màgics, em retornin l'esperança i la credibilitat que com més va se'm fan més escàpoles, com aquest grum de quitrà que s'escampa un cop més com una vergonya pels bellíssims paratges de Fisterra.