La proposta per posar Baltasar Garzón i el Comandante Marcos cara a cara en un debat sobre Euskadi du imprès el segell dels dos homes. Els dos es repten, a la premsa, prenen posicions, surten als titulars... i llavors passaran a un altre assumpte sense donar-nos el gust de veure'ls fer el ridícul. Els dos són uns adictes de la publicitat. Els dos tenen una fe cega en la justícia de la seva causa, i tenen en la mà alguns èxits notables per reforçar aquesta convicció. I els dos creuen que entenen molt clarament el cas basc. Els dos han dit que estarien disposats a debatre el cas dels bascos, i el «Comandante» diu que es destaparia la cara si Garzón el convencia. El convida a Lanzarote a l'abril. Garzón, clar, no pot acceptar un debat en què Marcos sigui el jutge dels seus arguments. Garzón no pot acceptar un debat públic, simplement. Les seves decisions i les seves opinions en aquest afer no es poden posar en questió. Mai no acceptaria que ho fossin. Marcos proposa una interpretació menys legalista de la llibertat.
Voldria fer una exposició sobre els valors de l'autodeterminació i el seu lloc en el món modern, malgrat les estructures polítiques estatals i supraestatals. Ben mirat, el problema d'un debat entre aquests dos homes és que els dos perdrien. Veuríem que no parlen del mateix; es veuria que no parlen ni la mateixa llengua. No només és impossible que els dos acceptin fer un debat cara a cara, sinó que demostrarien poc més que l'existència d'un mur entre els seus dos móns. Llàstima. El debat sobre l'autodeterminació, en necessitat d'una renovació profunda, guanyaria alguna cosa si aquests dos s'exposaven a perdre un poc d'autoestima.
