Fins que el senyor rei no va amollar allò del castellà, que no havia estat mai llengua d'imposició, el senyor rei va tenir cera del Corpus. No va ser fins aleshores que una televisió pública va gosar treure un polític afirmant que «tenim una monarquia analfabeta». Ara, amb la Instrucción Pastoral, als bisbes espanyols els ha passat una cosa semblant: Josep Melià ha gosat anomenar «bisbes venuts» els autors d'aquest document. Salvador Cardús, un catòlic eminent, l'ha qualificat de patètic. Crec que l'anàlisi de Melià és excessivament benevolent amb els bisbes: interpreta que s'han venut a l'aznarisme a canvi de l'oficialitat de l'assignatura de Religió. Contràriament, jo som del parer que la Conferència Episcopal no ha necessitat cap contrapartida per donar-li gust al cos negant el dret d'autodeterminació de tots els pobles i afirmant la immoralitat de l'independentisme. Un dels redactors de la Instucción ho té per mà, això d'obligar a fer «instrucció», perquè és general i vicari castrense: monsenyor Estepa, li diuen. Que els bisbes espanyols encarreguin a un militar la redacció d'una reflexió sobre el terrorisme i el nacionalisme ho diu tot. L'any 1937, els bisbes aprovaren una Pastoral Col·lectiva on es posaven al costat de Franco i beneïen implícitament l'estat totalitari i la repressió contra Euskadi i Catalunya. Només el cardenal de Tarragona, Vidal i Barraquer, i el bisbe de Vitòria, Mateo Múgica, es negaren a subscriure la «cruzada»: s'hagueren d'exiliar. És des del franquisme (nacionalisme totalitari, no?), mai no condemnat per l'Església espanyola, que hem d'esbrinar la intencionalitat pastoral del document episcopal, i no des de la contingència d'uns interessos en l'ensenyament públic. Perquè la inspiració de l'Esperit Sant il·lumina d'una manera diferent els bisbes espanyols i els bisbes del Quebec, d'Irlanda o de Croàcia? L'Església ha d'estar a prop de cada realitat concreta, és la resposta. Mentida: si fos així, acceptaria l'autonomia de les esglésies basca i catalana, i tothom amb els seus. Però no: res d'allò que han dit els bisbes bascs sobre el terrorisme d'ETA no ha estat pres en consideració per la Instrucción de la Conferència Episcopoal espanyola. Crida molt l'atenció que la ideologia dels bisbes arraconi fins i tot l'interés pastoral: els catòlics catalans i bascs tenen motius per allunyar-se de la jerarquia, i ho faran en la mesura que la jerarquia que els «orienti» sigui l'espanyola. Quant a això, és lamentable que a Mallorca passin tres quarts del mateix. Teodor Úbeda s'ha alineat clarament amb els bisbes espanyols: no ha criticat el document, com han fet bascs i catalans (la majoria), i l'ha defensat. Tenc entès que Pere Mayor, el secretari general dels nacionalistes valencians, és nebot seu; no podem pensar, per tant, que el bisbe no fila prim amb conceptes tan importants com són el nacionalisme i l'autodeterminació. I, en qualsevol cas, el PSM (que ja sabem que és el partit dels capellans i els mestres) va proposar al Parlament, fa una dotzena d'anys, el reconeixement del dret a l'autodeterminació d'aquest poble, que és, hem de suposar, també el del senyor bisbe. El bisbe contra el PSM. Ja ho val! Des de la inmoralitat de l'independentisme que profés (o que Espanya m'ha forçat a professar), em sap greu haver de fer constar, una vegada més, que l'Església va sovint contra l'Evangeli. Algunes vegades ho reconeix i en demana perdó. Altres ni això. I sempre, sempre, té un estol de Marcinkus per cada Casaldàliga. Contra el nacionalisme, fins i tot contra el nacionalisme totalitari, qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra. Crist també parlava per als bisbes.
Joan Mir, professor de la UIB
